L'extrany succés d'Ullastre Balòstia

Mc Flinkins estava tranquilament al rebedor de la seva casa, tot contemplant el paissatge. El d'aquell dia era un cel blau, d'aquells d'anunci, i la canícula es reflexàva en un mar de blat que augurava un bon any. Des de feia estona que es sentia observat, malgrat estar enmig de la gran planura americana, a dos dies Middleshit Town.

Va pensar que hi hauríen indis que, amagats entre el blat, esperaven el moment oportú per sodomitzar-lo i arrencarli la cabellera. A ell això no el preocupava el més mínim, Mc Flinkins era tot un mite dins el grèmi de caçadors d’indis i havía estat guardonat pel mateix governador de Rio de la Plata per la seva tasca civilitzadora a la Pampa argentina.
En els seus temps de gaucho, no hi havíen indis que es ressistiren al seu fusell, des de la Patagonia a Rio Grande do Sul... si, ell era un dels sis homes del General Galindo.
Per acabar amb el “problema indi”, els terratinents pagaven un óbolo per cada indi mort. Hi havia entre els caçadors, gent de pocs escrúpols als qui sols importaven els diners, i no enteníen el que era l’honor de participar en el genocidi que havien iniciat Cortes, Pizarro i els seus “compis”. Hi havía molts que tansols els tallaven les orelles (com a prova del trofeu per a cobrar). Aquella gent irritava sobremanera en Mc Flinkins, que va acabar protestant desrprés de trobar que la meitat dels indis que matava anaven desorellats.
Després de les seves protestes (va engegar tota una campanya el tio), van decidir pagar el doble pels pits d’india, així s’asseguraven que moríen dessagnades i disminuien l’expansió demogràfica.

Però d’això ja feien molts anys, i amb els diners que havía fet (1.800 recompenses sense contar als desorellats ni el facturat en negre per als terratinents...), va anar a EEUU i es va montar una granja amb paller i un parell de “mecedores” cara a la gran planura. De forma premonitòria, aquell glop de whisky li havia fet rememorar de cop els millors anys de la seva vida..

- Que entranyable que era – li deia Mc Flinkins al seu fill, tot observant el cel blau- , cavalcant per la Patagonia, i les nits d’acampada al voltant del foc...- un somriure es va dibuixar als seus llavis
- ..quan agafavem una família sencera i don Jacinto ens donava paga extra, anavem al bar i...ques això???!!

De sobte, el cel canvia de color, i Mc Flinkins va comprendre perqué es sentía observat. Una pupila del tamany d’un ou d’Alà s’acostava a 57 km/s dirèctament cap a la seva caseta de fusta. Fugaçment, li passaren pel cap tots els indis que havía matat, d’idèntiques pupiles, i com invocaven un tal « balòstia » abans de morir dessagnats.

En un intent desesperat per rebutjar l’atac, agafà una ceba i començ... ... ...

el frare volador (o padre voador)

Adelir Antonio s’havía passat tota la vida predicant la Biblia a una parròquia de Paranagua, entre miseres vides prometent el cel a canvi del sofriment, sempre amb la idea que es més fàcil que passe un camell pel cap d’una agulla a que un ric entre al cel.

Als 41 anys veïa el mal que havía estat fent, tot i que les seves intencions havíen estat les millors, les més pures. Ara veïa les adolescents amargades per un xiquet a les que anys enrere havía educat per no abortar, els parroquians que desapareixíen debastats pel sida, i tantes altres històries que no es poden ni nomenar...

Ja portava set dies navegant el cel nugat a mil globus d’heli. El que havía començat com una original recaptació de fons per una causa benèfica, s’havía convertit en un viatge de redescobriment personal.

En un primer moment tot anava be, havía aconseguit captar l’atenció dels mitjans i abans d’eixir ja havíen recaptat més diners dels que esperaven, ara podríen fer dues arees de descans per a camioners... tot un èxit. Però que collons importava això?, el rècord no havía estat batut, sinó pulveritzat (l’anterior estava en 20 hores i ell ja en duia 163 amb 24 minuts i 10’ segons) però no tenía forma de baixar i ja no ho aguantava més.

Les primeres hores foren fantàstiques, disfrutant del paisatge des del globus, amb tot de gent que sortía als camins i balcons a saludar-lo, la vista era magnifica i el temps acompanyava. El segon dia però, quan ja estava arribant a la seva fita, tot es va torçar, feia mal temps i els de terra el perderen de vista. Amb el fred, tenía les mans carpides i, quan va agafar el mòvil amb GPS per a oficiar una homilía que es retransmetía a les ràdios locals i la seva parròquia, el maleït aparell se li va esbarar i es va perdre entre la boira, món avall...

En aquell moment li va saber mal per la missa... ara es cagava en deu. Poc després d’això va pujar dalt la boira, i va arribar al cel.

Era preciós, una inmensa estora de núvols, com una segona terra començava a perfilar-se baix els seus peus. Estava fora d’ell mateix, ara podría comprovar amb els seus pròpis ulls l’existència del Cel, i poder respòndre així a tots els infidels i apostates que el molestaven fent satira de la seva credulitat, comparant deu amb el pare noel o el conill de pasqua...

Però allí no hi havía res, i kilòmetre a kilòmetre l’euforia anava deixant passar al dubte. Que havía estat fent amb la seva vida, sacrificada per anar a un lloc inexistent? Es sentía com qui ha comprat un “Piso en multipropiedad” i es troba un descampat a la direcció on ha posat els estalvis i il.lusions de la seva vida. Les il.lusions eren allò, res més, i la dura realitat es trobava molts metres per baix dels seus peus.

(...)

Era el sèptim dia, s’havía acabat el menjar i la poca aigua que podía beure era la que es condensava als globus d’heli i arreplegava amb molta paciència. Quan Adelir es va despertar amb els primers raigs de sol va gaudir d’una vista esplèndida, l’oceà reflexava l’eixida del sol i el cel vestía mil colors a l’horitzó... mirara on mirara sols hi havía blau, la terra havía fugit, s’havía amagat avergonyida de la gran mentida.

Adelir va pensar que el destí li havía fet una mala passada, enganyant-lo tota la vida amb una fe inútil que l’havía abandonat just al moment on més li feia falta. La mort ja no era un pas a una “vida millor”, en aquestos temps de globus d’Heli s’havía convertit en un “delete file”.

Ara però ho veia tot des d`un altre punt de vista. Després de set dies sense dutxarse i amb aquell solet tan bo que feia, va decidir prendre un bany; es va descordar el cinturó i va abandonar aquella merda de globus.

barranc dels taronjers

paralelismes
punt de fuga
descomposició del gos termita
ma que s'alça
cruÏlla
inalàmbrics
inalàmbrics II

la catedral
detall d'una Gàrgola

Palestina IV "Nablus, ocupació i ressistència"

Nablús és la principal ciutat palestina al nord de Cisjordània, després dels acords d’Oslo, va començar la retirada de l’exèrcit israelià dels principals nuclis urbans palestins (excepte Jerusalem i Hebrón).

En virtut d’aquestos acords, l’autoritat palestina controlaria plenament les minúscules i fragmentades parts del país d’on es retiraven les forces d’Ocupació. A partir d’ara a aquestes zones no hi podria entrar cap israelià. L’esperit de l’acord era una progressiva retirada dels territoris ocupats, condicionada però a la finalització de la violència contra Israel per part de milícies palestines.

El resultat pràctic dels acords dista molt del esperit dels mateixos;

Amb la política “pau per territoris”, Israel va bloquejar el procés amb el pretext d’atacs palestins. Aquest però era qui provocava els atacs, seguint amb la construcció de més assentaments i amb les violacions sistemàtiques de drets humans dels palestins, és el que estan fent ara a Gaza ; després de mesos de bloqueig econòmic, buscant sembrar el caos a la Franja, els rudimentaris coets disparats pels palestins (a quanta gent han matat?) son “respostos” amb els bombardejos i massacres amb les que estem dinant aquestos dies... el cicle acció-reacció-repressió, el peix que es mossega la cua.

D’aquesta forma, el que anava a perfilar de cara al futur un “estat palestí”, ha acabat “legalitzant” una situació on les ciutats palestines son gegantescos camps de concentració autoregulats.

Actualment, Nablús està rodejat per 5 controls militars que impedeixen la lliure circulació de persones i mercaderies. A les llargues cues dels “checkpoints”, a molts sel’s impedeix sortir o entrar a la ciutat i els productes del camp es fan malbé...7 assentaments israelians i 3 bases militars al capdamunt de l’estreta vall arrodoneixen el panorama d’aquesta ciutat de prop de 300.000 habitants (més de 50.000 persones viuen a camps de refugiats).

En aquesta presó, l’exèrcit viola tots els dies la “legalitat” internacional, protagonitzant invasions militars que de vegades s’allarguen durant setmanes. Arbitràriament, decreten “toc de queda” a una zona de la ciutat, pel temps que siga necessàri, i realitzen operacions militars per detenir o assassinar sospitosos. En les dues setmanes que passàrem allí treballant amb l’ISM, tots els dies per la nit escoltàvem trets i explosions.

En algunes ocasions, aquestes invasions s’allargaven fins al dia i acompanyàvem els serveis mèdics als camps de refugiats (que era on solien fer la visita les forces d’ocupació), i érem testimonis del que estaven fent.

Entraven a les cases de matinada, a fer registres i detencions. Els soldats destruïen tot el que trobaven per davant, amb un comportament més pròxim al d’un « gamberro » que al d’algú que defén el seu país ; mobles i electrodomèstics destrossats, totes les finestres trencades... seguint un patró de comportament que es repetia casa rere casa ; els armaris on podria amagar-se algú (un xiquet amb por, per exemple..) tenien tots un tret a mitja altura, amb una sinistra regularitat; les finestres eren utilitzades per disparar al carrer i trobaves els cartutxos i vidres escampats pel terra...

Els israelians, corren el mínim risc amb tot el que això comporta per als palestins (primer dispara, no cal que preguntes...), en ocasions, per evitar els riscos als que s’exposen quan ixen al carrer, els soldats passaven d’una casa a altra explosionant els tabics, inclús a la ciutat vella (Nablús es una fundació romana)...

Hem vist com els soldats impedien el pas dels serveis mèdics. Un company de les ambulàncies ens explicà com va estar a punt de morir dessagnat un dia que li dispararen quan intentaven arribar fins un ferit. El deixaren estés al terra i després el retingueren més de mitja hora malgrat l’estat en que es trobava (per “comprovar que no fos cap terrorista”!!!)

La ciutat de Nablús és plena de cartells amb màrtirs de l’ocupació israeliana i monuments en record de massacres i assassinats. Cal recordar que màrtirs no són únicament els suicides o els milicians que han caigut en combat, la majoria són civils que han estat assassinats sense més motiu que ser palestins, els soldats tenen total impunitat i no han de donar explicacions a ningú...

Durant aquestes incursions, utilitzen cases de civils com quarters militars, on una dotzena de soldats arraconen a la família a una habitació i l’utilitzen per espiar, realitzar assassinats amb francotiradors o com a amagatall per alguna operació. De vegades, l’ocupació de la casa s’allarga durant dies inclús setmanes, els palestins resten segrestats a la seva pròpia casa i són utilitzats com escuts humans (per evitar qualsevol acció dels milicians...). Un dia, rebérem l’avís de que hi havia una casa ocupada des de l’incursió de la nit anterior; quan arribàrem, els soldats retenien 5 palestins a una habitació de la casa, i havien col.locat una tela negra a les finestres per posar-hi francotiradors (des de la casa es veia l’entrada al camp de refugiats de Balata). A dins hi havia dues xiquetes d’uns set o vuit anys...

Després d’estar una bona estona donant cops a la porta, i diversos intents de negociació, vam poder vore un dels palestins retinguts, que ens digué que estava bé (qué anava a dir amb un fusell al darrere?). El soldat amb qui discutirem ens havia dit que no ens preocupàrem, que “l’exèrcit israelià és el més humanitari del món” (textual).

Arribats a aquest punt, ens adonem que hi ha un problema de comunicació;

que “humanitari”, significa segrestar una família innocent a sa casa i utilitzar-los d’escuts humans, significa retenir el pas a les ambulàncies, encara que corra risc la vida d’algú... i ells mateixos s’ho arriben a creure.

Els xiquets palestins creixen en aquest ambient; en camps de refugiats on s’amontonen les persones, de carrers de metre i mig d’ample i densitats astronòmiques, sense parcs, on cada nit entra l’exèrcit.

Però dia a dia la ciutat es torna a alçar, reprén la « normalitat » com si res d’extraordinari haguera passat, és la resistència del poble palestí, que es nega a abandonar de nou la seva terra per la seva responsabilitat davant els seus descendents.

Palestina (III). Quina es la visió de la situació que tenen els sionistes fonamentalistes?

Els assentaments de la ciutat vella d’Hebron és on es troben els colons més radicals. Aquests fan una lectura religiosa del conflicte palestí i consideren l’Eretz Israel (el gran Israel bíblic) com el Regne dels Cels a la Terra, per ells TOTA la terra és sagrada i els pertany (ja que els la va donar Déu).
Aquesta idea fa que es condemne el retorn de territoris als palestins, que són percebuts pels colons com a ‘il•legítims’ en aquestes terres. Organitzacions fonamentalistes com Gush Emunim o Kach, aporten un marc ideològic per a l’ocupació i el tracte inhumà als palestins. El 25 de febrer de 1994, Baruch Goldstein, un israelo-americà membre de Kach, va entrar a la mesquita d’Abraham i va assassinar 29 palestins que hi resaven (125 més en quedaren ferits)... tot açò amb la impunitat de la que gaudeixen gràcies al doble sistema legal que impera als territoris ocupats.
L’estratègia dels colons per mantenir la seua presència a Hebron combina la pressió política (mitjançant lobbys) amb una política de fets consumats (expandint els assentaments a costa dels palestins del voltant).Família de colons del assentament Kiriat Arba (Hebrón). Foto E.Ribera

La política de creació d’assentaments viola la 4a Convenció de Ginebra i el dret internacional. Afegint la colonització civil a l’ocupació militar, Israel es dedica a explotar els recursos dels palestins i robar-los la terra de cultiu. Al voltant del 7% de la població israeliana viu a assentaments a dins de Cisjordània.

Els assentaments, situats a llocs estratègics, controlen els recursos hídrics de Cisjordània. Al 1995, l’acord Oslo II va deixar als palestins tan sols el 19’6% de l’aigua que s’extreu dels seus aqüífers. A Hebron hi ha molts problemes amb l’aigua, sobretot els mesos d’estiu. Nosaltres ho vam experimentar en primera persona. Tenien uns dipòsits d’aigua a les teulades, que s’omplien periòdicament, reciclàvem l’aigua d’escurar per al WC, racionàvem les dutxes i col•lectavem l’aigua per reutilitzar-la... i així i tot ens quedàrem dos dies sense aigua. En canvi, els colons disfruten d’aigua il•limitada, tenen cultius de regadiu, jardins amb gespa, piscines... són com oasis enmig de la sequera que es veu perfectament en el paisatge.

Trobem assentaments sobre turons que serveixen per a controlar territori, a zones fèrtils, a ‘reserves naturals’ (que són destruïdes per fer-hi assentaments)... Colons de l'assentament de Kiriat Arba. Al fons, una sinagoga de "campanya" que utilitzen com a pretèxt per apropiar-se de terres palestines. Foto; E.Ribera

Els colons utilitzen les mateixes tàctiques que ja feren als anys vint els primers jueus que arribaren a Palestina, el que ara és Israel. Un grup de persones acampen (amb tendes, rulots..) en terres de palestins i es posen a construir, amb la protecció de l’exèrcit. Més endavant es regularitza la situació i l’estat dóna ajudes a l’assentament... als antics propietaris de les terres no se’ls dóna cap indemnització.

Un dia, a prop de Betlem, vam ser testimonis d’un intent per part dels colons de crear un altre assentament ‘il•legal’ a Cijordania. Això d’il•legal és realment ridicul, ja que on hi ha un assentament hi ha l’exèrcit per protegir els ‘ciutadans’. Aquest era el segon intent, després d’un primer intent frustrat, i els colons havien convocat per internet a gent de tot Israel per a realitzar l’ocupació. Davant això, activistes internacionals i israelians acudírem per a documentar el fet i interposar-se entre els colons i els grangers palestins de la zona, ja que se solen registrar violències contra els palestins en aquest tipus de situacions. Agricultor palestí observa des de sa casa una manifestació de colons que tracten de crear un nou assentament. Foto E. Ribera


Seient a la vora del camí amb la família palestina vam vore passar la desfilada. Hi acudiren uns 600 colons; hi havía molts xiquets i joves, també turistes jueus que venien a fer el seu particular tour sionista (on els expliquen la situació ‘d’aquella manera’). Alguns anaven armats, n’hi havia altres d’aspecte jasídic i ‘carregats de raó’ que es posaven a parlar amb nosaltres tot argumentant el seu sionisme...
Tampoc faltaven els que no tenien pèls a la llengua i deien als palestins que se n’anaren, que aquella no era la seua terra.

Aquell dia l’exèrcit va acabar desallotjant la majoria dels colons (estaven amb Blair i el seu Quartet de gira per Orient) però alguns van estar tota la nit per allí rondant i els internacionals férem torns durant la nit per si s’acostaven els colons a fer alguna cosa... ja a l’alba, encara en quedaven per allí.
Aquell matí, fent un te amb el pare de família, ens digué que les coses es posarien molt malament per a ells si venien els colons. Els problemes podien anar des d’agressions i robatori de terres fins a l’enderrocament de la casa ‘per raons de seguretat’...

D’aquesta forma s’ha teixit al llarg de Cisjordània un sistema d’enclavaments ‘civils’on colons armats controlen territori i recursos. El ritme de creixement ni tan sols ha disminuït durant les negociacions de pau, fent patent la seua voluntat de no arribar enlloc.
Amb aquesta política de fets consumats, els assentaments són legalitzats. L’exèrcit s’encarrega de la seua protecció i l’estat subvenciona la vivenda, dóna tot tipus de facilitats (fiscals, laborals...) a les persones i empreses que s’hi instal•len... A més a més han construït una xarxa de carreteres que comuniquen les colònies amb bases militars i que son d’ús exclusiu per als colons. D’aquesta forma, han creat dos móns aïllats on, alguns colons, no arriben ni a ser conscients d’estar ocupant les terres d’altre (1). Amb les seues autopistes es pot travessar Cisjordània en un tres i no res sense veure cap palestí!! Per a ells no existeix Cisjordània, sinó Judea i Samària.

Mentre alguns ni se n’adonen, els palestins han vist tallades totes les seues vies de comunicació ‘per motius de seguretat’, la circulació és un caos que es perd entre controls militars i vies tallades o inutilitzades amb murs, montons de terra, trinxeres, blocs de formigó... La tanca de separació al seu pas per Bil'in. Foto E.Cerdà

Als colons que són conscients i militants de l’acte de colonització i ocupació del ‘territori enemic’, hem de sumar una majoria que s’hi estableixen per motius econòmics. Les facilitats que dóna l’estat donen lloc a l’emigració a les colònies dels sectors més desafavorits de diferents països del món, que són ‘utilitzats’ com avantguarda d’ocupació (de la mateixa forma que destinen als llocs més arriscats als soldats de les classes baixes...).

Al 2005 hi havia més de 450.000 colons a Cisjordània, fent realitat el que va dir Ytzhak Shamir: ‘Jo hauria seguit amb 10 anys de Conversacions i, mentrestant, aconseguit 500.000 colons a Judea i Samària’.
Ytzhak Shamir
Aquest senyor fou president d’Israel durant els anys 80 del segle XX i va bloquejar totes les iniciatives per arribar a la pau a base de plantejar plans amb condicions inacceptables per als palestins alhora que construïa assentaments (com ho han fet tots i cadascun dels presidents que han tingut des del 1967).
Gràfica amb l'evolució de la població de Colons israelians als territòris palestins. Durant el procés d'Oslo (que intercanviava pau per territòris) es va intensificar la construcció d'assentaments (i després s'atribui el fracàs del procés als atemptats palestins).

Fa dos anys es va anunciar amb gran rebombori la retirada dels colons de Gaza. El que no era més que una retirada estratègica (donats els costos de l’ocupació davant la resistència ) fou presentat com un gest per la pau. El que no es va dir va ser que la mateixa quantitat de colons es va reubicar a colònies de Cisjordània.
A menor escala, aquest estiu, l’exèrcit va desallotjar una casa ocupada al nucli antic d’Hebron. Les dramàtiques imatges del colon ressistint-se al desallotjament van fer la volta al món, solapades amb informacions d’atacs de ‘míssils’ kassam (que son més pareguts a una pedra de llarg abast que làsers i armament intel•ligent...). A la setmana següent, els colons apel•laren i els tribunals israelians van establir el retorn dels colons i l’obligació de l’exèrcit de protegir-los. La notícia no aparegué enlloc...

Aquest exemple és significatiu del que passa, i segueix passant, malgrat el nou paripé que està preparant el sr. Bush. Cal recordar que ja parlava de solucionar el problema quan planejava envair Iraq (punt imprescindible per al ‘full de ruta”) i que fou aquest mateix estiu quan renovà per deu anys les ajudes a Israel (que serveixen per construir el mur i mantenir l’ocupació).

Confiar en Bush Jr. per a un procés de pau es més destrellatat que confiar els teus fills a Michael Jackson i anarse’n al cine... i més si pensa que la debilitat en què es troba Abbas li permetrà solucionar el problema sense parlar dels més de 4 milions de refugiats, la retirada dels colons i l’annexió de Jerusalem.

‘Umshal•la’ havera de tragar-me les meues paraules..


(1) Segons una israeliana que vivia a una colònia.
(2) A moltes estadísitques el nombre de colons que apareix és molt menor. Això és perquè no inclouen els més de 180.000 colons que viuen a Jerusalem Est, que Israel considera annexionat com a part de la ‘capital eterna i innegociable d’Israel’.
(3) De fet, van ser els EUA els que van haver de pagar el reallotjament dels colons de Gaza.

Palestina II; Hebron, ciutat ocupada

Al-Khalil, que es com es diu en àrab Hebron, és la ciutat més extensa de Cisjordània. És una ciutat emblemàtica per a tres religions ja que és on es troba la tomba d’Abraham. Allà podem trobar en un mateix edifici una sinagoga i una mesquita. Abans que començara el projecte sionista, la ciutat tenia una comunitat jueva integrada completament en la vida pública (participaven als consells municipals, parlaven llengua àrab...).

Durant els anys 20, el sionisme estava promovent una immigració massiva i creant una espècie d’estat paral·lel al protectorat britànic. Al 1929, la difusió de rumors segons els quals els nouvinguts planejaven ocupar palestina i matar els àrabs, van provocar revoltes que acabaren amb l’assassinat de 67 jueus. Després d’això, la comunitat jueva va deixar Hebron i fou resituada per l’autoritat britànica a altres parts del país.
Aquest esdeveniment fa d’Hebron una plaça emblemàtica per al sionisme.
Al 1967, les Forces de “Defensa” d’Israel van ocupar militarment Gaza i Cisjordània, ciutat per ciutat, poble per poble. Aquesta ocupació va provocar una altra onada de refugiats, i va ocupar també camps de refugiats que ja havien estat expulsats de les seues cases al 1948.

Al 1968, després de l’ocupació militar de la ciutat, el fonamentalista religiós Rabi Moshe Levinger va fer una crida per anar-hi i quedar-se a viure. El ministre de defensa (i ex-terrorista) Moshe Dayan els va resituar a una base militar pròxima en el que seria el primer assentament, més endavant conegut com Kiryat Arba. Cal remarcar que aquests no eren àrabs-jueus, i que la nova comunitat jueva no guardava cap relació amb els que havien viscut durant segles a la ciutat.
Al 1972, una vintena de famílies van ocupar vivendes que
pertanyien a palestins. D’aquesta forma va començar la colonització del nucli antic de la ciutat d’Hebron.

El problema dels assentaments i el procés d’ocupació de l’espai que s’està duent a terme ara mateix és complex (més endavant ja en parlarem). A Hebron però, la situació és molt impactant, ja que a part dels habituals assentaments i bases militars que solen envoltar les ciutats palestines, els assentaments es troben a dins mateix de la ciutat palestina, al seu nucli antic.

Actualment, Hebron té 5 assentaments, 4 dels quals a dins de la ciutat (a base d’expulsar-ne palestins), i el de fora (Kiryat Arba) és molt més gran, amb unes 7.000 persones.
Als 4 assentaments de la ciutat vella, hi viuen al voltant de 500 colons, i uns 4.000 soldats per “raons de seguretat”.
Des que hi ha els assentaments a la ciutat vella, els continuats abusos per part dels colons i l’exèrcit han fet que dels 7.500 palestins que hi vivien al 1967 en quedaren tan sols 1.500 al 1990.

Amb els acords d’Oslo, es va redactar el Protocol d’Hebron, dissenyat per reduir les tensions a la ciutat fins que s’arribara a un acord definitiu sobre el seu estatus(1).
L’acord va dividir la ciutat en dues zones: H1, sota jurisdicció de l’Autoritat Nacional Palestina, i l’H2, sota control Israelià.
L’H2 inclou la ciutat vella i els assentaments que hi ha escampats per dins, així com els barris perifèrics d’aquesta part de la ciutat. En total són uns 45.000 els palestins que hi viuen a dins.

Mapa de la ciutat vella d'Hebron.

Els israelians utilitzen una série de recursos que, sota el pretext de la seguretat, encobreixen un sistema de discriminació i càstig col·lectiu.
Mentre els colons són jutjats per la cort israeliana, els palestins estan sotmesos a la llei militar establida després de l’ocupació. En aquesta “justícia”, el principi d’igualtat davant la llei és trencat en una situació on la identitat ètnica determina el sistema legal. A més a més, la cort israeliana és tremendament benevolent quan es tracta de jutjar violències contra els palestins. El mateix Rabi Levinger fou condemnat a 10 setmanes(!!) de presó per assassinar un palestí desarmat, i alhora un palestí pot passar 6 mesos a la presó sense cap càrrec ni judici...

A més a més, hi ha carrers que són “d’ús exclusiu per a jueus” on no es permet la circulació de palestins, d’altres on no està permes l’accés de vehicles palestins, i també d’altres on no poden obrir comerços o on només poden entrar els veïns que hi viuen..

Els comandaments militars tenen potestat per decretar “toc de queda”, que només afecta els palestins. Aquests tocs de queda no tenen limitacions temporals i en moltes ocasions tenen lloc a dins del H1, teòricament sota plena jurisdicció de l’ANP... Toc de queda al H1 d'Hebrón, en primer terme podem vore els blocs de formigó que limiten la movilitat dels palestins.

Una altra de les mesures de pressió sobre els palestins són els enderrocaments de cases“per raons de seguretat”. Els enderrocaments són extrajudicials, sense càrrecs, sense judici ni possiblitat d’apel·lació. A Hebron, entre el 2000 i el 2003, foren enderrocades 74 cases per “raons de seguretat” i altres 61 per estar construïdes sense permís(2). Per comprendre-ho hem de traspassar els números, pensar en les famílies que han quedat al carrer i sense res, per causes arbitràries(3).

Aquest estiu vam estar treballant amb el Moviment de Solidaritat Internacional (ISM), al H2 d’Hebron. Allí dúiem a terme tasques d’observació als controls militars que hi havia per documentar possibles abusos, vigilàvem cases que els colons han intentat destruir i preníem part en les protestes no violentes que es duien a terme. Moltes vegades la simple presència dels internacionals suavitzava els abusos contra els palestins. Segons un activista americà, les coses havien millorat molt des de l’altra vegada que havia estat, quan començava l’actuació del ISM a Hebron.
Una dona palestina entra a casa seva, al fons, dos colons israelians i l'assentament de Tel Rumeida

És realment impactant el contrast entre l’H1 i l’H2. Suhada steet., el que havia sigut un carrer comercial ple de vida, s’ha convertit en un carrer fantasma. La meitat de les cases estan buides, totes les tendes tancades (només poden entrar al barri els veïns que hi viuen). Els vidres trencats de les cases i les tendes clausurades amb estrelles de David pintades a les portes dels comerços feien inevitable una comparació amb l’alemanya dels anys 30. L’estat d’Israel és un enorme ghetto amb ciutats, carreteres i carrers d’ús exclusiu per a jueus, és un altre apartheid recolzat per occident.

Estant allí, vivint amb palestins ocupats, es produeixen situacions molt curioses. Una nit, els colons botaren foc a una casa palestina que es fitava amb l’assentament. Quan hi arribàrem, el fum eixia per les finestres i la teulada, i un grup de colons ho observava tranquil·lament. A l’altra banda d’una tanca hi havia el barri palestí, i quan una família ens estava dient que el foc ja duia una bona estona, aparegueren uns soldats per dir-nos que no podíem estar allí, que era un carrer sols per colons. Els preguntàrem pels bombers i digueren que ja els havien avisat.
Al cap d’una estona (sense que sentírem per cap lloc els bombers), arribaren més soldats i policia, que també deien que els bombers estaven avisats. El temps passava i la casa seguia cremant...
Finalment va vindre un policia amb galons (devia ser algun superior), i davant la nostra insistència amb allò dels bombers ens va dir que no feien falta. Per què feien falta els bombers si sols es tractava de fum?? (there is no fire, only smoke). En aquesta absurda situació (digna dels millors Monty Python), el policia ens instava a demostrar-li l’existència del foc, mentre el fum no parava de sortir per la teulada (què feien falta, flames de 5 metres??)
Però la cosa no acabava ací... Després de vore que no ens n’anàvem, i de parlar amb els colons (que eren de ben segur els autors del “fum”), ens va demanar a tots els passaports tot dient que un colon ens havia vist calar foc al edifici, i que haurien d’iniciar una investigació (increïble).

Casa que s'estava cremant.

Després d’això, se’n van anar tots i ens quedàrem nosaltres amb la casa cremant...

Quina seria la resposta si el que cremara fora un assentament? És possible el fum sense el foc? I... perquè inicies una investigació sobre quelcom que no és “res”??
És únicament un dels absurds del dia a dia, una de les moltes coses que fan els colons per anar guanyant terreny a la ciutat vella.

Al principal carrer comercial (al H1), els palestins reben pressions contínues perquè tanquen els seus comerços, i hi ha molts que mantenen l’activitat sense beneficis, com a mostra de resistència. El carrer té una reixa al damunt (vore foto) a les parts que queden davall dels assentaments, ja que els colons els llancen escombreries, líquids pestilents i fins i tot pedrots. Hi ha algun comerç que ha estat enderrocat, i en ocasions han realitzat invasions militars per a soldar les portes dels comerços (per tal que no pugueren obrir...) És una de les estratègies per anar ocupant espai al nucli antic, a base de fer la vida impossible als palestins.

Nosaltres teníem la casa al costat de l’assentament de Tel Rumeida. Tots els veïns eren sotmesos diàriament a registres i identificacions. Tot el que passa pels controls és obert i inspeccionat, els joves han d’alçar-se la camisa i ser registrats per un soldat mentre l’altre l’apunta amb el fusell. En aquests controls, especialment als de la mesquita d’Abraham, les detencions són usuals, i poden passar llargues estones retinguts per comprovar la identitat.
Veí d'Hebrón es registrat per soldats israelians

Passant els dies observant els controls militars es perceben les tensions entre les dues comunitats. Els colons tenen total impunitat per cometre abusos sobre els palestins, mentre que els palestins estan subjectes a detencions arbitràries o sota acusacions falses (que ja hem vist que no els costen massa de fer..). A aquests pareixia molestar-los bastant la presència internacional. A un company anglés l’envoltaren uns 6 encaputxats, li robaren la càmara de vídeo i li pegaren una pallissa... a un lloc perfèctament visible per als soldats, que no feren res per “mantenir l’ordre”.

Tot això afecta també els xiquets, s’odien els uns als altres des de ben petits. Tots els xiquets han jugat alguna vegada a barallar-se (com les típiques rivalitats entre col·legis o pobles veïns). El problema és que ací hi ha un odi real latent a la societat, i una part que està protegida per l’exèrcit. Un pare ens donava les gràcies per la nostra presència; els seus fills tenien por dels colons i no eixien a jugar al carrer si no hi érem nosaltres.
En observar-los jugar, i les seues reaccions a moltes situacions, es feia evident l’odi, la por i la violència que s’havia traslladat a les seues relacions personals. L’ocupació destrueix també les seues infàncies. Quan intentaves ensenyar-los a fer malabars, era inevitable que se’ls acabaren tirant com si fossen pedres, els seus dibuixos tenen per tema tancs, fusells i gent estesa al terra...
Aquesta era una de les raons per les que col·laboràvem amb una mena d’escola d’estiu, on s’educava en els valors de no violència, però és ben difícil de defendre aquesta posició en una situació tan extrema, quan convius dia a dia amb la total impunitat per als cupables i poc a poc va empitjorant la teua situació.

Ara mateix, el projecte que tenen en marxa és la connexió entre tots els assentaments d’Hebron per establir una zona completament aïllada dels palestins amb un “mur de seguretat” que travesse la ciutat antiga.

Videos sobre Hebrón

Ací teniu un parell de videos on podeu vore algunes coses de les que parla l'article.





(1) Com es habitual quan es tracta de cedir territòri, l’estat d’Israel no ha modificat la situació i intenta fer permanent un acord provisional (amb l’autonomía palestina i el concepte de “seguretat per territòris” ha passat el mateix”.
(2) Israel no concedeix cap permís de construcció als palestins, al mateix temps que finança la construcció d’assentaments il·legals on els palestins no poden construir. Cap bulldozer ha destruït les construccions il·legals dels colons.
(3) Quan acusen algú d’estar amagant “terroristes”, no comproven si hi ha algú amagat, primer tomben les parets (deixant una mena de Rue 13 del Percebe)... i no penseu que hi ha cap indemnització, ni tan sols demanar disculpes...

Palestina I

Vaig a penjar en les següents entrades diversos articles que vaig escriure per a vilaweb, per posarhi també fotos i algún video que ha anat eixint...

"Aquest es el primer d’una serie d’articles que tractaran sobre palestina. Aquest estiu vam estar allí col.laborant amb el Moviment Internacional de Solidaritat (ISM), el moviment te per objectiu l’observació internacional a controls i invasions militars i la creació d’espais per a que els palestins puguen dur a terme accions de ressistència pacífica. La sola presència d’extrangers i càmeres suavitza les actuacions del exèrcit i els obliga a donar una imatge més “civilitzada”.

Després d’un viatge com aquest, son moltíssimes experiències, reflexions i indignacions les que queden a la ment. Es una obertura mental, que transforma els noms en paisatges i els números en noms, rostres i records.

Vista del mur a Jerusalem Est.

Des de la distància i frivolitat dels mitjans, no parem de vore dia a dia els “desastres” del món, però mai apleguem a ser completament conscients, en el nostre núvol d’hedonisme i “modernor”. Dona angunia veure la brevetat amb la que ventilen qüestions amb importància, amb milions de persones baix ocupació militar i vexacions permanents i inimaginables, mentre passen hores discutint i “argumentant” sobre les relacions entre casposes “celebritats” i futbolistes diversos.

I quan en parlen, hi ha vegades que causen major indignació a qui te mínima idea del que està passant realment. Els qui son assassinats sempre son perillosos terroristes que volen atemptar contra la nostra democràcia occidental (es el pack del islamisme, on cap tothom), l’exèrcit d’ocupació es anomenat “Forces de Defensa d’Israel”, i Gilat Salit (soldat israelià) no es capturat sinó “segrestat”. En canvi, quan parlen dels més d’11.000 civils palestins empresonats per Israel, a ningú se li ocorre parlar de “segrest”, ni tampoc ningú ho acceptaria com a pretext per a deixar Israel sense llum ni carburants...

A més a més, tota la retòrica de la “guerra de civilitzacions” (que d’altra banda no es sosté per enlloc a un anàlisi mínimament rigorós[1]), sols pretén crear uns “altres”. Tots tenim al cap imatges de turbes d’ “islamistes”, cridant i cremant banderes d’EEUU i Israel. Pretenen fer-nos pensar en una banda de destrellatats i fanàtics, que pretenen imposar el burka i la llei del Talio. Davant aquestes caricatures hi ha aquesta visió orientalista, convertida en “realitat” automàticament per les imatges comentades.

Però els comentaris no parlen de la situació d’opressió i amenaça (aquesta real) en la que es troben els països al orient mitjà. Al mateix temps que s’omplen la boca parlant de democràcia s’obliden de dir el paper d’EEUU en la democràcia a la zona.

L’Iran, l’estat que està “amenaçant” el món sencer, gaudia d’una democràcia moderna al 1953, els projectes de nacionalització del petroli que tenia Mossadeg, van fer que la CIA i el MI6 anglés organitzaren un cop d’estat i restauraren al Sha, com a governador titella dels interessos occidentals. Si, el petroli barat del que hem gaudit durant dècades està tacat de sang. Quan escoltem tota la retòrica utilitzada pels EEUU, hem de tenir en compte que son aquestos els que estan rodejant (a base d’estats vasalls i ocupacions militars) i amenaçant, que son ells els que tenen un inmens potencial militar nuclear, i que l’únic que estàn desenvolupant son centrals atòmiques per fer energía.

En canvi es Israel qui ha envaït als seus veïns i qui, en situacions de tensió, ha manifestat als EEUU la seva disposició per utilitzar els missils nuclears dels que dispòsa (com durant la guerra del golf).

La perversió dels nostres mitjans i la nostra autocomplaença com a europeus arriben a extrems insospitats. El cop d’estat perpretat per Fatah fa uns mesos, que va acabar amb el govern democràticament el.legit de Hamas, fou presentat a l’opinió pública com un canvi a un govern d’unitat format per gent aliena als partits. I no acaben ací, a Gaza, on Hamàs ha conservat el poder, es va presentar això com un “golpe de mano”, i estaven la mar de preocupats per els militants de Fatah que intentaven sortir de la franja (i que abans havien estat entrant armes per al cop...).

Com a resultat, els palestins han estat ben a la vora d’una guerra civil (els israelians estaríen fregant-se les mans) i les ajudes europees tornen a afluir a Cisjordània mentre Gaza s’enfonsa encara més enmig del bloqueig total i els càstigs col.lectius. Aquest es el nostre paper en la destrucció de la confiança en la democràcia en la societat àrab més secularitzada i democràtica. A Tulkarem, després d’assistir a un acte amb la que crec que era la vice-presidenta del parlament europeu, un palestí la va posar “a caldo”, era la culpable d’engreixar la corrupció de Fatah, de deixar sense recursos al govern legítim i portar al límit la situació. Si al 31% d’atur sumem que un 24% de la població son funcionaris de l’AP[2], que van estar sense salari diversos mesos, ens podem anar adonant de la situació que vam crear.

Es una política deliberada de divisió, a base d’alliberar solament presos polítics de Fatah, de donarlos diners i armar-los, donar el poder a un govern fràgil, i poder negociar des d’una posició de força. Aquesta es una constant si observem altres moments del conflicte, en el seu moment, la OLP i Fatah també eren qualificats per Israel com “grups terroristes”.

Malgrat que Hamàs ha deixat la violència des que decidiren presentar-se a les el.leccions, malgrat la seves tasques de cobertura social (al torn que Fatah desatenía les seves obligacions en sanitat, educació...), malgrat que entre les seves files i carrecs hi ha també cristians... seguirà apareguent com una organització terrorista, islamista (en el sentit més pejoratiu que li donen).

Ara pretenen endurir encara més el bloqueig en el que viuen els palestins de la franja de Gaza, amb el tall de subministres d’electricitat i carburants, violant novament la legalitat internacional i les resolucions de les Nacios Unides (que per altres països es motiu suficient per una brutal isanguinaria invasió militar). La situació en la que viuen sería impensable per qualsevol mentalitat occidental.

Ser conscient del que passa cada dia a altres parts del món ens permet saber realment on estem, i ens obliga al mateix temps a fer tot el que estiga a les nostres mans per millorar la seva situació. Encara que semble una zona perillosa, que done impressió de ser “la guerra”, els privilègis que es tenen per ser un ciutadà occidental et fan intocable per als soldats israelians (volen conservar la seva imatge de civilitzats). D’altra banda, els palestins son gent d’allò més hospitalaria amb els internacionals, son innumerables les tasses de café i te que hem hagut de prendre amb families que et feien entrar a les seves cases i t’oferien de tot (altra lliçó que deuríem aprendre sobre com es tracten els imigrants...).

Als següents articles analitzarem la problemàtica de les distintes zones on hem estat treballant.

Ací teniu el documental "Occupation one by one", que analitza el desenvolupament del conflicte i mostra pas per pas en que consisteix l'ocupació militar israeliana. Està en anglés però val la pena fer l'esforç...

Pàgina International Solidarity Movement; www.palsolidarity.org

---

[1] Concepte dissenyat a priori amb argumentacions elàstiques i interessades que tenen en compte o ometen questions per acabar assenyalant la conjunció sino-islàmica com l’enemic d’occident...

[2] Autoritat Palestina

DE LES CONDUCTES NO ADQUISITIVES

de dies plens sense consum ni possesions
enyorances d’ençà, del mai viscut,
d’abans que el món es capgirarà
i el mercat envaira l’insospitat



el gran Millàn (crack de cracks) ens ha desmontat peça a peça la despossessió del gran canvi, el pas del "antic règim" a la "modernor"...
aquella història fantastica de “enclosures act’s” i capitalistes que pensen l’industrialització redona des d’un despatx, com un procés maquiavèlic,
aquella que ensenyen a tots els instituts, esquema fals, però que funciona per ventilar ràpid i pasar de tema

De proletaris desposseits sense lògiques de consum, de comportaments irracionals per als economistes... però quina era aquesta irracionalitat?
Allà per la “revolució industrial” els empresaris es queixaven...
“si hi ha bona collita (de forment), baixen els preus, i els pobres no treballen tant”

sense consum ni oci mercantilitzat, sols treballaven per tenir pa i beguda (d’eixa que alegra), la moralina fàctica recriminava els borratxins, els que seguíen el sant dilluns o dilluns blau (dia per descansar la melopea del dia de festa) d’abstèmistes i disciplines laborals... (di no a la droga)

“per a que volem una casaca de seda si tenim que seguir descalços???”

abans no hi havíen depressions... perque? Per l’expectativa. Sense aquesta no estalviem misèries per comprar casaques i ilusions de gloria amb peus de fang (ningú s’ha fet ric treballant)

ara el món es capgira
les necessitats creades ens disciplinen
baix la il.lusió de posseïr-les,
es l’empresari el qui prescindeix del treballador
venem la vida a canvi de “coses”
que ens plenen uns instants fins deixar un buit per altres de noves

treballa, no qüestiones, apura el salari fins la nova subsistència
“felicitat” de cop, amargor en lletres i interessos

es la conducta adquisitiva, es l’ofensiva del mercat
entra a tots els temples, penetra tota relació social
que violada esdevé “activitat econòmica”
amb plusvàlua i cost d'oportunitat

fins on arribarà la lògica (logica?) del màxim benefici?
Ja pots pagar per respirar, per fer-te una foto, per a que et donen un consell o per compartir una “amistat”...

.. i el dia que totes les relacions que tinga siguen econòmiques, per favor

pegam UN TIR AL CAP (que jo t’ho pague)

Del pou clar i el racisme visceral

M'han tancat el fotolog, després de temps de deixar de penjar coses... i l'única explicació es un comentari que he posat, arrel d'un tal "alquimia" que exposava les seves idees sobre els immigrants.

el seu comentari era tot un prototip, que expressa per escrit el racisme latent en molts veins nostres. M'ha posat de mala sang que algun personatge haja esborrat un espai al que he estat durant dos anys penjant fotografíes i escrits, on en cap moment he censurat cap opinió ni he "denunciat" a cap persona, per oposada que fora la seva opinió. Però més mala sang m'ha entrat quan he trobat aquest mateix compentari repartit per ahi, i comporvar que poques eren les opinions que es lliuraven d'aquestes actituds.

En roig, hi han les coses que va dient...

No estoy en contra de la inmigración.
Estoy a favor de la integración.
Pero no admito que vengan de fuera a cambiar mi forma de vida.

1-. Visc a la mateixa ciutat, i no comprenc allò que dius de canviar la teva forma de vida. En cap moment he tingut que canviar els meus habits. Els musulmans ens han obligat a portar vel, no beure alcohol o no menjar porc?? es de veres que amb l'immigració hi han tendes distintes, on pots comprar ingredients per cuinar plats d'altres cultures i paisos, han proliferat els kebabs, els restaurants xinesos... però, això canvia la teva forma de vida? estas obligat a anar-hi? vas al mercadona i no trobes fartons i orxata?

O et refereixes a quelcom més cultural... per exèmple, vas al cinema i tot està en un idioma extranger?, vas a comprar roba i sols trobes ponxos del perú? t'impedeixen penjar el llançol del santíssim crist? Nosaltres portarem l'inquisició i el catolicisme a l'amèrica llatina, allò si que era una imposició i un canvi radical de les formes de vida, amb genocidi inclòs i no multitud de gent que deixa tot el que te per a trobar una feina precaria a un lloc on no el volen.

La integració significa convivència i adaptació al funcionament social, no que facen paella els diumenges s'apunten a una comparsa (eixa es altra... com seguiria aquest raonament si s'apuntaren massivament a les comparses???).

Primero entraron gratis al Polideportivo. Y acabaron usando la piscina y las duchas para lavarse y no gastarse un duro-
Y entonces, la mitad de paisanos se borraron del Polideportivo.

Magnífic. Quan aquest rumor "campava a sus anchas" jo solía anar al poliesportiu. NO vaig vore mai res semblant... i en cas que això ocorreguera, no es possible que hi haguera algo dels serveis socials per enmig? i que gent del poble també es beneficiara d'això?. No, es molt més lògic pensar que tots els immigrants i gent de pell extranya podía entrar gratis.
Clar a més a més es dutxaven gratis, serà possible? tota la gent del poble dutxant-se a casa per a estalviar diners a l'ajuntament i ells gastant les dutxes!! meeera!
I clar, conseqüència lògica d'això, es que la mitat de "paisanos" s'esborraren del poliesportiu. D'on has tret les dades? del INE? Això es integració per a tu? borrarse d'un lloc perque també s'hi dutxen immigrants?.

Entonces decidieron que tanto paisanos como inmigrantes debían pagar entrada. Y todos los inmigrantes dejaron de ir.

Y les dio por el Pou Clar, un espacio natural donde cada dia que voy veo familias enteras, sombrillas, hamacas, neveras, flotadores, colchonetas, e incluso una barca a remos.

¿Que está pasando? ¿Lo que no han hecho nunca los habitantes de Ontinyent lo estan haciendo los que vienen de fuera?
Altra vegada dones un exèmple del que es per a tu integració (que pareix ser un concèpte molt ampli). Porte molts anys anant al pou clar, i sempre he vist a famílies senceres que anaven a passar el dia o banyar-se una estona. Entre aquestos hi havíen qui duien sombrilles, neveretes, barquetes.... La gent del poble tambe anava a peixcar i jo tinc un amic ( ontinyentí de tota la vida) que hi va amb el caiac i pega una volteta... Crec que tot el que has dit i més coses les he vistes fer a gent del poble, perqué ells no poden fer-ho i tu si?

Busca fotografíes dels anys 60 i 70 del pou clar i el pou l'olleta. Saps el que trobaríes? En aquells anys no hi havíen tantes casetes-piscina, i moltes famílies del poble passaven el dia en aquestos paratges. En recorde una (no l'he trobada a internet) on el pou l'Olleta pareix una platja, amb tot de domingueros que hi passaven el dia.

Repito, no estoy en contra de la inmigración, pero creo que esto llega al nivel de insulto.
Te paseas por el pou clar a las 4 de la tarde y ¿que ves? 40 niños sudamericanos, un monton de colchonetas que te impiden nadar, o saltar desde las rocas como hemos hecho desde que tenemos memoria, y basura. Mucha basura.


Et molesta la visió? es insultant? Com pot ser insultant si despres dius que no eres racista?
En tot l'estiu encara no he vist a ningú que no puguera tirar-se de les penyetes per cap "monton de colchonetas", ni que no puguera nadar.... Es cert que està molt ple, i que de vegades es fa difícil aparcar, però tens lloc per a posar-te, banyarte i tirar-te des d'on vullgues. I pel que dius de la memòria, recorde fa uns anys, abans que s'assecara, que allò estava molt buit. Si està tranquil s'està més a gust, es cert, però crec que quan més gent el disfrute millor.


I d'altra banda, que dius de les platges plenes d'alemanys, anglesos, holadesos i sueques que venen a emborratxarse i vomitar-ho tot? eixos no fan mal no? i tampoc massifiquen els paratges, ni deixen tonellades de residus? per favor...

Y esto pasa desde hace poco tiempo. Unos años. No recuerdo ver ni uno hace 5 o 6 años. Claro, el polideportivo era gratuito para ellos.

Clar, no hi ha altra explicació, com que no podien banyarse al poliesportiu ara van al pouclar, perque no tindran ni aigua en casa no? I fa sis anys no en veies ni un? Jo recorde anar amb el meu amic Dahi, i no passava res, no vaig vore a ningú que s'en anara del lloc per la seva presència, però alla tu amb les teves brillants deduccions.

Hay que integrar, facilitar la vida de los que vienen de fuera... ¿pero ésto?
¿O es que cuentan mas los votos de los inmigrantes que de los paisanos?

Ací ja toques sostre...els immigrants no voten, no tenen drets polítics. Però que es el que insinues amb tot això? que els polítics hauríen de prendre mesures al respècte? un camp de concentració que facilite la vida i l'accés al treball?


I tu no eres racista, ni el xaval del metro (ell també negava ser racista), però el que si que he vist al pou clar ha sigut "paisanos" que dius tu amb actituds obertament racistes, dient "Vuelve a tu país!!" a un xiquet de 12 anys (que valents no?) i coses per l'estil.

El racisme es quelcom subterràni, inconscient, que pot sorprendre a més d'un en ell mateix, i ràpidament negarà que això siga racisme... aleshores que es?
Aquestes actituds i mentalitats poden dur a coses molt més greu que simples insults, les agressions i la discriminació es justifiquen en aquestes actituds col.lectives contra allò extrany.

Hui es això, demà potser una agressió, o qui sap si un "el Ejido II".

Festes, banyistes i acèrrims "del terreno"

S’acosten festes i el maleït setembre, que enguany ve agredolç. Com ja passa des de fa uns anys tenim la comparsa alternativa, que pareix que enguany torna a tindre quasi 200 borratxos a les seves files.

L’oposició que genera per part d’alguns “festers” resulta si mes no curiosa, no ho veuen amb bons ulls, que voleu fer?. Les motivacions de cadascú per a participar-hi son diverses, i recorden més a la cançó “hemos venido a emborracharnos, el resultado nos da igual” que a cap reivindicació polititzada.

35 euros son diners, però res comparat amb el que es paga a una comparsa “normal”.

Quin es el sentit dels moros i cristians, quin es el seu missatge, com ha arribat fins on està ara?

El sentit d’una festa es pot trobar en el sentit de comunitat, en retrobar a tots els coneguts en un ambient distés i perque no, alcoholitzat, passar-ho be. En tot açò quina necessitat hi ha d’ostentar?

Estar una setmana a “tutti plen” dir que vas a dinar i sopar no-se-on, sopant amb una banda de música darrere l’orella i que la gent pense (es a dir, col.laborar amb el nivell intel.lectual del país).... l’esperit del fester de cafe, copa i puro.

Que passa quan aquest ritme imposa cues invisibles?, les barreres econòmiques que es deriven d’una despesa sense trellat; una banda sencera tocant per una filà, carrosses milionaries i tanta pompa que fa de l’entra una de les coses més avorrides que se m’ocurreixen del meu poble?.

Es tot un símbol, una festa popular des-popularitzada i gent que treballa tot l’any per cremar una setmana (essència del que es ser valencià). Son festes per a quí? Per a qui es fester, els altres sols mirem, som espectadors del seu “jolgorio”.

Les vies porten massa lluny, deixeu-me baixar del tren.

Hi ha molts “acèrrims” solts, d’aquells que treuen el trabuc, dels de “no us haurien de deixar fer això”... quin es el seu raonament per arribar fins ací? Sols podem tenir festes si paguem un dineral? I si es així... a qui tinc de pagar per divertir-me ?

Fa falta una assegurança per anar pel carrer disfressat? Fa falta una banda de música per a tu soles per a fer la festa?...

una llegenda urbana diu que poden denunciar-te si vas en xil.laba durant les festes... m’agradaria vore-ho algun dia, un fester amb el seu caliquenyo a la policia nacional...

- vull denunciar que aquell duia xilaba sin ser de una comparsa.

- Si?Esta usted seguro? Como es posible? Ahora mismo llamo al Juez Garzón, las fuerzas especiales estan de camino.

Altra festa es possible, amb capitans que no ho son per tindre una morterada a les butjaques; un contrabando en l’idioma pròpi (i no amb aquell “moro barbudo” amb l’accent característic) i amb una actuació igual de desastrosa però conscient d’això; una carrossa feta pels mateixos membres de la comparsa, una festa participativa...

Us deixe amb el vídeo del contrabando de l’any passat...