Aquesta història va passar
al pais dels apunts i les fullessoltes les planes eren a vesar
De grans gestesreis i batalles
Testos plens de terra, secs
Resecs
Un dia aplegà al país un pamflet
Buit de gestes reis i batalles
Sembrant els caps de tot l’indret
Creixien les flors ben regades
Testos plens de vida,arrelsque s’endinsen
Buscant els límits, trobant la gabia
el que no sabien ni uns ni altres
era que al pais dels apunts i les fulles
també tenien el BIC de les censures
esborrant flors, llavorsi regadores
Testos buits de vida, secs
Resecs
Resecs?
Si... però plens de desinformació, futbòl, cotxes,hipoteca,lotería , treball,, més futbòl, terrorisme, halloween, consum, hipoteca, consum,consum,comsum com som.
Mc Flinkins estava tranquilament al rebedor de la seva casa, tot contemplant el paissatge. El d'aquell dia era un cel blau, d'aquells d'anunci, i la canícula es reflexàva en un mar de blat que augurava un bon any. Des de feia estona que es sentia observat, malgrat estar enmig de la gran planura americana, a dos dies Middleshit Town.
Va pensar que hi hauríen indis que, amagats entre el blat, esperaven el moment oportú per sodomitzar-lo i arrencarli la cabellera. A ell això no el preocupava el més mínim, Mc Flinkins era tot un mite dins el grèmi de caçadors d’indis i havía estat guardonat pel mateix governador de Rio de la Plata per la seva tasca civilitzadora a la Pampa argentina. En els seus temps de gaucho, no hi havíen indis que es ressistiren al seu fusell, des de la Patagonia a Rio Grande do Sul... si, ell era un dels sis homes del General Galindo. Per acabar amb el “problema indi”, els terratinents pagaven un óbolo per cada indi mort. Hi havia entre els caçadors, gent de pocs escrúpols als qui sols importaven els diners, i no enteníen el que era l’honor de participar en el genocidi que havien iniciat Cortes, Pizarro i els seus “compis”. Hi havía molts que tansols els tallaven les orelles (com a prova del trofeu per a cobrar). Aquella gent irritava sobremanera en Mc Flinkins, que va acabar protestant desrprés de trobar que la meitat dels indis que matava anaven desorellats. Després de les seves protestes (va engegar tota una campanya el tio), van decidir pagar el doble pels pits d’india, així s’asseguraven que moríen dessagnades i disminuien l’expansió demogràfica.
Però d’això ja feien molts anys, i amb els diners que havía fet (1.800 recompenses sense contar als desorellats ni el facturat en negre per als terratinents...), va anar a EEUU i es va montar una granja amb paller i un parell de “mecedores” cara a la gran planura. De forma premonitòria, aquell glop de whisky li havia fet rememorar de cop els millors anys de la seva vida..
- Que entranyable que era – li deia Mc Flinkins al seu fill, tot observant el cel blau- , cavalcant per la Patagonia, i les nits d’acampada al voltant del foc...- un somriure es va dibuixar als seus llavis - ..quan agafavem una família sencera i don Jacinto ens donava paga extra, anavem al bar i...ques això???!!
De sobte, el cel canvia de color, i Mc Flinkins va comprendre perqué es sentía observat. Una pupila del tamany d’un ou d’Alà s’acostava a 57 km/s dirèctament cap a la seva caseta de fusta. Fugaçment, li passaren pel cap tots els indis que havía matat, d’idèntiques pupiles, i com invocaven un tal « balòstia » abans de morir dessagnats.
En un intent desesperat per rebutjar l’atac, agafà una ceba i començ... ... ...
Adelir Antonio s’havía passat tota la vida predicant la Biblia a una parròquia de Paranagua, entre miseres vides prometent el cel a canvi del sofriment, sempre amb la idea que es més fàcil que passe un camell pel cap d’una agulla a que un ric entre al cel.
Als 41 anys veïa el mal que havía estat fent, tot i que les seves intencions havíen estat les millors, les més pures. Ara veïa les adolescents amargades per un xiquet a les que anys enrere havía educat per no abortar, els parroquians que desapareixíen debastats pel sida, i tantes altres històries que no es poden ni nomenar...
Ja portava set dies navegant el cel nugat a mil globus d’heli. El que havía començatcom una original recaptació de fons per una causa benèfica, s’havía convertit en un viatge de redescobriment personal.
En un primer moment tot anava be, havía aconseguit captar l’atenció dels mitjans i abans d’eixir ja havíen recaptat més diners dels que esperaven, ara podríen fer dues arees de descans per a camioners... tot un èxit. Però que collons importava això?, el rècord no havía estat batut, sinó pulveritzat (l’anterior estava en 20 hores i ell ja en duia 163 amb 24 minuts i 10’ segons) però no tenía forma de baixar i ja no ho aguantava més.
Les primeres hores foren fantàstiques, disfrutant del paisatge des del globus, amb tot de gent que sortía als camins i balcons a saludar-lo, la vista era magnifica i el temps acompanyava. El segon dia però, quan ja estava arribant a la seva fita, tot es va torçar, feia mal temps i els de terra el perderen de vista. Amb el fred, tenía les mans carpides i, quan va agafar el mòvil amb GPS per a oficiar una homilía que es retransmetía a les ràdios locals i la seva parròquia, el maleït aparell se li va esbarar i es va perdre entre la boira, món avall...
En aquell moment li va saber mal per la missa... ara es cagava en deu. Poc després d’això va pujar dalt la boira, i va arribar al cel.
Era preciós, una inmensa estora de núvols, com una segona terra començava a perfilar-se baix els seus peus. Estava fora d’ell mateix, ara podría comprovar amb els seus pròpis ulls l’existència del Cel, i poder respòndre així a tots els infidels i apostates que el molestaven fent satira de la seva credulitat, comparant deu amb el pare noel o el conill de pasqua...
Però allí no hi havía res, i kilòmetre a kilòmetre l’euforia anava deixant passar al dubte. Que havía estat fent amb la seva vida, sacrificada per anar a un lloc inexistent? Es sentía com qui ha comprat un “Piso en multipropiedad” i es troba un descampat a la direcció on ha posat els estalvis i il.lusions de la seva vida. Les il.lusions eren allò, res més, i la dura realitat es trobava molts metres per baix dels seus peus.
(...)
Era el sèptim dia, s’havía acabat el menjar i la poca aigua que podía beure era la que es condensava als globus d’heli i arreplegava amb molta paciència. Quan Adelir es va despertar amb els primers raigs de sol va gaudir d’una vista esplèndida, l’oceà reflexava l’eixida del sol i el cel vestía mil colors a l’horitzó... mirara on mirara sols hi havía blau, la terra havía fugit, s’havía amagat avergonyida de la gran mentida.
Adelir va pensar que el destí li havía fet una mala passada, enganyant-lo tota la vida amb una fe inútil que l’havía abandonat just al moment on més li feia falta. La mort ja no era un pas a una “vida millor”, en aquestos temps de globus d’Heli s’havía convertit en un “delete file”.
Ara però ho veia tot des d`un altre punt de vista. Després de set dies sense dutxarse i amb aquell solet tan bo que feia, va decidir prendre un bany; es va descordar el cinturó i va abandonar aquella merda de globus.
de dies plens sense consum ni possesions enyorances d’ençà, del mai viscut, d’abans que el món es capgirarà i el mercat envaira l’insospitat
el gran Millàn (crack de cracks) ens ha desmontat peça a peça la despossessió del gran canvi, el pas del "antic règim" a la "modernor"... aquella història fantastica de “enclosures act’s” i capitalistes que pensen l’industrialització redona des d’un despatx, com un procés maquiavèlic, aquella que ensenyen a tots els instituts, esquema fals, però que funciona per ventilar ràpid i pasar de tema
De proletaris desposseits sense lògiques de consum, de comportaments irracionals per als economistes... però quina era aquesta irracionalitat? Allà per la “revolució industrial” els empresaris es queixaven... “si hi ha bona collita (de forment), baixen els preus, i els pobres no treballen tant”
sense consum ni oci mercantilitzat, sols treballaven per tenir pa i beguda (d’eixa que alegra), la moralina fàctica recriminava els borratxins, els que seguíen el sant dilluns o dilluns blau (dia per descansar la melopea del dia de festa) d’abstèmistes i disciplines laborals... (di no a la droga)
“per a que volem una casaca de seda si tenim que seguir descalços???”
abans no hi havíen depressions... perque? Per l’expectativa. Sense aquesta no estalviem misèries per comprar casaques i ilusions de gloria amb peus de fang (ningú s’ha fet ric treballant)
ara el món es capgira les necessitats creades ens disciplinen baix la il.lusió de posseïr-les, es l’empresari el qui prescindeix del treballador venem la vida a canvi de “coses” que ens plenen uns instants fins deixar un buit per altres de noves
treballa, no qüestiones, apura el salari fins la nova subsistència “felicitat” de cop, amargor en lletres iinteressos
es la conducta adquisitiva, es l’ofensiva del mercat entra a tots els temples, penetra tota relació social que violada esdevé “activitat econòmica” amb plusvàlua i cost d'oportunitat
fins on arribarà la lògica (logica?) del màxim benefici? Ja pots pagar per respirar, per fer-te una foto, per a que et donen un consell o per compartir una “amistat”...
.. i el dia que totes les relacions que tinga siguen econòmiques, per favor
