el frare volador (o padre voador)

Adelir Antonio s’havía passat tota la vida predicant la Biblia a una parròquia de Paranagua, entre miseres vides prometent el cel a canvi del sofriment, sempre amb la idea que es més fàcil que passe un camell pel cap d’una agulla a que un ric entre al cel.

Als 41 anys veïa el mal que havía estat fent, tot i que les seves intencions havíen estat les millors, les més pures. Ara veïa les adolescents amargades per un xiquet a les que anys enrere havía educat per no abortar, els parroquians que desapareixíen debastats pel sida, i tantes altres històries que no es poden ni nomenar...

Ja portava set dies navegant el cel nugat a mil globus d’heli. El que havía començat com una original recaptació de fons per una causa benèfica, s’havía convertit en un viatge de redescobriment personal.

En un primer moment tot anava be, havía aconseguit captar l’atenció dels mitjans i abans d’eixir ja havíen recaptat més diners dels que esperaven, ara podríen fer dues arees de descans per a camioners... tot un èxit. Però que collons importava això?, el rècord no havía estat batut, sinó pulveritzat (l’anterior estava en 20 hores i ell ja en duia 163 amb 24 minuts i 10’ segons) però no tenía forma de baixar i ja no ho aguantava més.

Les primeres hores foren fantàstiques, disfrutant del paisatge des del globus, amb tot de gent que sortía als camins i balcons a saludar-lo, la vista era magnifica i el temps acompanyava. El segon dia però, quan ja estava arribant a la seva fita, tot es va torçar, feia mal temps i els de terra el perderen de vista. Amb el fred, tenía les mans carpides i, quan va agafar el mòvil amb GPS per a oficiar una homilía que es retransmetía a les ràdios locals i la seva parròquia, el maleït aparell se li va esbarar i es va perdre entre la boira, món avall...

En aquell moment li va saber mal per la missa... ara es cagava en deu. Poc després d’això va pujar dalt la boira, i va arribar al cel.

Era preciós, una inmensa estora de núvols, com una segona terra començava a perfilar-se baix els seus peus. Estava fora d’ell mateix, ara podría comprovar amb els seus pròpis ulls l’existència del Cel, i poder respòndre així a tots els infidels i apostates que el molestaven fent satira de la seva credulitat, comparant deu amb el pare noel o el conill de pasqua...

Però allí no hi havía res, i kilòmetre a kilòmetre l’euforia anava deixant passar al dubte. Que havía estat fent amb la seva vida, sacrificada per anar a un lloc inexistent? Es sentía com qui ha comprat un “Piso en multipropiedad” i es troba un descampat a la direcció on ha posat els estalvis i il.lusions de la seva vida. Les il.lusions eren allò, res més, i la dura realitat es trobava molts metres per baix dels seus peus.

(...)

Era el sèptim dia, s’havía acabat el menjar i la poca aigua que podía beure era la que es condensava als globus d’heli i arreplegava amb molta paciència. Quan Adelir es va despertar amb els primers raigs de sol va gaudir d’una vista esplèndida, l’oceà reflexava l’eixida del sol i el cel vestía mil colors a l’horitzó... mirara on mirara sols hi havía blau, la terra havía fugit, s’havía amagat avergonyida de la gran mentida.

Adelir va pensar que el destí li havía fet una mala passada, enganyant-lo tota la vida amb una fe inútil que l’havía abandonat just al moment on més li feia falta. La mort ja no era un pas a una “vida millor”, en aquestos temps de globus d’Heli s’havía convertit en un “delete file”.

Ara però ho veia tot des d`un altre punt de vista. Després de set dies sense dutxarse i amb aquell solet tan bo que feia, va decidir prendre un bany; es va descordar el cinturó i va abandonar aquella merda de globus.