Però que signifiquen les crisis dins del funcionament del capitalisme?
Una crisi es el sotrac que necessita el sistema per seguir rodant, les crisis tenen sempre dues cares, i susciten contradiccions que ara no venen al cas. Normalment, de cada sotrac, el sistema sobresurt encara més enfortit, la seva eficiència serà major.
Això està molt be no? Però quin es l’objectiu que te aquest sistema? Assegurar una vida digna a cadascun dels pobladors del planeta? Per desgràcia aquesta no es cap història dels germans Grimm i al final tot es redueix a l’economia, més concretament als rendiments dels accionistes i al que s’arriba a fer per incrementar-los. Perquè sinó es més fàcil trobar el “PIB” d’un país que no pas el “IDH”(Index de desenvolupament humà) a qualsevol llibre escolar?.
Les mesures dels estats per respondre a la crisi (l’injecció de liquidesa a les “pomes podrides” de les finances) estan recolzant econòmicament una política d’endeutament que pretén mantindre un creixement insostenible del consum. Com podem fer compatible un discurs de sostenibilitat amb altre de creixement il.limitat.
Aquest creixement s’ha mantingut amb una deliberada « obsolescència programada » ; els aparells es trenquen ràpid o n’apareixen de « molt millors » per tornar a comprar-los, la « moda » canvia vertiginosament i el consum no en perd el ritme...
Ara be, quina es la viabilitat d’aquest model? Una enorme maquinària que necessita d’un creixement infinit a dins un món finit?. Es un dilema on la banca sempre guanya i encara que es plantejen cimeres amb el “canvi climatic”, no s’arriba mai a l’arrel del problema, a un qüestionament des de la base del mateix sistema...
Si be els sistemes socialistes plantejaven aquesta crítica, aquestos mantenien una fe en el progrés i el desenvolupament, que tenien idèntics resultats sobre el medi ambient.
En rel.lació a aquesta qüestió ha sorgit una corrent que recolza el “decreixement”, aquesta idea aprofundeix el camí del “creixement sostenible” tenint en compte la insostenibilitat del mateix creixement.
La idea de decreixement no es simètrica al nostre concepte de creixement, es un “eslogan polític amb implicacions teòriques”[1]. Es un canvi de paradigma que abandona la fe de l’economia, el creixement, el progrés i el desenvolupament.
Com que aquest desenvolupament no te per objectiu una satisfacció de necessitats, sinó la perpetuació del mecanisme (consum-creixement) no s’atura davant la satisfacció d’una necessitat...en crea una de nova.
Per a aquest decreixement, cal una mentalitat distinta, que mene cap a una forma de vida més senzilla i austera, on la “satisfacció consumista” siga substituida valors més satisfactòris (viure per treballar o treballar per a viure). Reduir les hores d’un treball esclau del consum i gaudir del temps lliure, es a dir, millorar la qualitat de vida.
Algunes de les mesures que s’han proposat per al decreixement, inclouen la relocalització d’activitats (el transport de mercaderies genera gran despesa energètica), reduir el malbaratament d’energía, penalitzar les despeses publicitàries i decretar una moratòria sobre la innovació tecnològica que reoriente la recèrca científica i tecnològica (cap a coses realment útils, i no a armament i telèfons mòvils).
Una de les qüestions que ens fa reflexionar sobre la validesa d’aquestos plantejaments, es el càlcul de la petjada ecològica. Aquest indicador (sovint impossible de calcular), considera les necessitats que tenim (transport, alimentació, energía...) i calcula la quantitat de terreny que faría falta per cobrir aquestes necessitats de forma sostenible.
La mitjana mundial es troba en 2’3 hectarees per habitant (la població i tamany del món actual sols permetría 1’8 hectarees per habitant ), la del estat espanyol es de 5’4 Ha... es a dir, ens farien falta tres mons per seguir amb el nostre ritme de consum sense eixir escaldats.
Calcula la teva petjada ecològica
[1] Xavier borràs, L’Ecodiari 14/4/2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada