dilluns, 1 de setembre de 2008

Palestina II; Hebron, ciutat ocupada

Al-Khalil, que es com es diu en àrab Hebron, és la ciutat més extensa de Cisjordània. És una ciutat emblemàtica per a tres religions ja que és on es troba la tomba d’Abraham. Allà podem trobar en un mateix edifici una sinagoga i una mesquita. Abans que començara el projecte sionista, la ciutat tenia una comunitat jueva integrada completament en la vida pública (participaven als consells municipals, parlaven llengua àrab...).

Durant els anys 20, el sionisme estava promovent una immigració massiva i creant una espècie d’estat paral·lel al protectorat britànic. Al 1929, la difusió de rumors segons els quals els nouvinguts planejaven ocupar palestina i matar els àrabs, van provocar revoltes que acabaren amb l’assassinat de 67 jueus. Després d’això, la comunitat jueva va deixar Hebron i fou resituada per l’autoritat britànica a altres parts del país.
Aquest esdeveniment fa d’Hebron una plaça emblemàtica per al sionisme.
Al 1967, les Forces de “Defensa” d’Israel van ocupar militarment Gaza i Cisjordània, ciutat per ciutat, poble per poble. Aquesta ocupació va provocar una altra onada de refugiats, i va ocupar també camps de refugiats que ja havien estat expulsats de les seues cases al 1948.












Al 1968, després de l’ocupació militar de la ciutat, el fonamentalista religiós Rabi Moshe Levinger va fer una crida per anar-hi i quedar-se a viure. El ministre de defensa (i ex-terrorista) Moshe Dayan els va resituar a una base militar pròxima en el que seria el primer assentament, més endavant conegut com Kiryat Arba. Cal remarcar que aquests no eren àrabs-jueus, i que la nova comunitat jueva no guardava cap relació amb els que havien viscut durant segles a la ciutat.
Al 1972, una vintena de famílies van ocupar vivendes que
pertanyien a palestins. D’aquesta forma va començar la colonització del nucli antic de la ciutat d’Hebron.

El problema dels assentaments i el procés d’ocupació de l’espai que s’està duent a terme ara mateix és complex (més endavant ja en parlarem). A Hebron però, la situació és molt impactant, ja que a part dels habituals assentaments i bases militars que solen envoltar les ciutats palestines, els assentaments es troben a dins mateix de la ciutat palestina, al seu nucli antic.

Actualment, Hebron té 5 assentaments, 4 dels quals a dins de la ciutat (a base d’expulsar-ne palestins), i el de fora (Kiryat Arba) és molt més gran, amb unes 7.000 persones.
Als 4 assentaments de la ciutat vella, hi viuen al voltant de 500 colons, i uns 4.000 soldats per “raons de seguretat”.
Des que hi ha els assentaments a la ciutat vella, els continuats abusos per part dels colons i l’exèrcit han fet que dels 7.500 palestins que hi vivien al 1967 en quedaren tan sols 1.500 al 1990.


Amb els acords d’Oslo, es va redactar el Protocol d’Hebron, dissenyat per reduir les tensions a la ciutat fins que s’arribara a un acord definitiu sobre el seu estatus(1).
L’acord va dividir la ciutat en dues zones: H1, sota jurisdicció de l’Autoritat Nacional Palestina, i l’H2, sota control Israelià.
L’H2 inclou la ciutat vella i els assentaments que hi ha escampats per dins, així com els barris perifèrics d’aquesta part de la ciutat. En total són uns 45.000 els palestins que hi viuen a dins.

Mapa de la ciutat vella d'Hebron.

Els israelians utilitzen una série de recursos que, sota el pretext de la seguretat, encobreixen un sistema de discriminació i càstig col·lectiu.
Mentre els colons són jutjats per la cort israeliana, els palestins estan sotmesos a la llei militar establida després de l’ocupació. En aquesta “justícia”, el principi d’igualtat davant la llei és trencat en una situació on la identitat ètnica determina el sistema legal. A més a més, la cort israeliana és tremendament benevolent quan es tracta de jutjar violències contra els palestins. El mateix Rabi Levinger fou condemnat a 10 setmanes(!!) de presó per assassinar un palestí desarmat, i alhora un palestí pot passar 6 mesos a la presó sense cap càrrec ni judici...

A més a més, hi ha carrers que són “d’ús exclusiu per a jueus” on no es permet la circulació de palestins, d’altres on no està permes l’accés de vehicles palestins, i també d’altres on no poden obrir comerços o on només poden entrar els veïns que hi viuen..

Els comandaments militars tenen potestat per decretar “toc de queda”, que només afecta els palestins. Aquests tocs de queda no tenen limitacions temporals i en moltes ocasions tenen lloc a dins del H1, teòricament sota plena jurisdicció de l’ANP... Toc de queda al H1 d'Hebrón, en primer terme podem vore els blocs de formigó que limiten la movilitat dels palestins.

Una altra de les mesures de pressió sobre els palestins són els enderrocaments de cases“per raons de seguretat”. Els enderrocaments són extrajudicials, sense càrrecs, sense judici ni possiblitat d’apel·lació. A Hebron, entre el 2000 i el 2003, foren enderrocades 74 cases per “raons de seguretat” i altres 61 per estar construïdes sense permís(2). Per comprendre-ho hem de traspassar els números, pensar en les famílies que han quedat al carrer i sense res, per causes arbitràries(3).

Aquest estiu vam estar treballant amb el Moviment de Solidaritat Internacional (ISM), al H2 d’Hebron. Allí dúiem a terme tasques d’observació als controls militars que hi havia per documentar possibles abusos, vigilàvem cases que els colons han intentat destruir i preníem part en les protestes no violentes que es duien a terme. Moltes vegades la simple presència dels internacionals suavitzava els abusos contra els palestins. Segons un activista americà, les coses havien millorat molt des de l’altra vegada que havia estat, quan començava l’actuació del ISM a Hebron.
Una dona palestina entra a casa seva, al fons, dos colons israelians i l'assentament de Tel Rumeida


És realment impactant el contrast entre l’H1 i l’H2. Suhada steet., el que havia sigut un carrer comercial ple de vida, s’ha convertit en un carrer fantasma. La meitat de les cases estan buides, totes les tendes tancades (només poden entrar al barri els veïns que hi viuen). Els vidres trencats de les cases i les tendes clausurades amb estrelles de David pintades a les portes dels comerços feien inevitable una comparació amb l’alemanya dels anys 30. L’estat d’Israel és un enorme ghetto amb ciutats, carreteres i carrers d’ús exclusiu per a jueus, és un altre apartheid recolzat per occident.

Estant allí, vivint amb palestins ocupats, es produeixen situacions molt curioses. Una nit, els colons botaren foc a una casa palestina que es fitava amb l’assentament. Quan hi arribàrem, el fum eixia per les finestres i la teulada, i un grup de colons ho observava tranquil·lament. A l’altra banda d’una tanca hi havia el barri palestí, i quan una família ens estava dient que el foc ja duia una bona estona, aparegueren uns soldats per dir-nos que no podíem estar allí, que era un carrer sols per colons. Els preguntàrem pels bombers i digueren que ja els havien avisat.
Al cap d’una estona (sense que sentírem per cap lloc els bombers), arribaren més soldats i policia, que també deien que els bombers estaven avisats. El temps passava i la casa seguia cremant...
Finalment va vindre un policia amb galons (devia ser algun superior), i davant la nostra insistència amb allò dels bombers ens va dir que no feien falta. Per què feien falta els bombers si sols es tractava de fum?? (there is no fire, only smoke). En aquesta absurda situació (digna dels millors Monty Python), el policia ens instava a demostrar-li l’existència del foc, mentre el fum no parava de sortir per la teulada (què feien falta, flames de 5 metres??)
Però la cosa no acabava ací... Després de vore que no ens n’anàvem, i de parlar amb els colons (que eren de ben segur els autors del “fum”), ens va demanar a tots els passaports tot dient que un colon ens havia vist calar foc al edifici, i que haurien d’iniciar una investigació (increïble).

Casa que s'estava cremant.

Després d’això, se’n van anar tots i ens quedàrem nosaltres amb la casa cremant...

Quina seria la resposta si el que cremara fora un assentament? És possible el fum sense el foc? I... perquè inicies una investigació sobre quelcom que no és “res”??
És únicament un dels absurds del dia a dia, una de les moltes coses que fan els colons per anar guanyant terreny a la ciutat vella.

Al principal carrer comercial (al H1), els palestins reben pressions contínues perquè tanquen els seus comerços, i hi ha molts que mantenen l’activitat sense beneficis, com a mostra de resistència. El carrer té una reixa al damunt (vore foto) a les parts que queden davall dels assentaments, ja que els colons els llancen escombreries, líquids pestilents i fins i tot pedrots. Hi ha algun comerç que ha estat enderrocat, i en ocasions han realitzat invasions militars per a soldar les portes dels comerços (per tal que no pugueren obrir...) És una de les estratègies per anar ocupant espai al nucli antic, a base de fer la vida impossible als palestins.

Nosaltres teníem la casa al costat de l’assentament de Tel Rumeida. Tots els veïns eren sotmesos diàriament a registres i identificacions. Tot el que passa pels controls és obert i inspeccionat, els joves han d’alçar-se la camisa i ser registrats per un soldat mentre l’altre l’apunta amb el fusell. En aquests controls, especialment als de la mesquita d’Abraham, les detencions són usuals, i poden passar llargues estones retinguts per comprovar la identitat.
Veí d'Hebrón es registrat per soldats israelians


Passant els dies observant els controls militars es perceben les tensions entre les dues comunitats. Els colons tenen total impunitat per cometre abusos sobre els palestins, mentre que els palestins estan subjectes a detencions arbitràries o sota acusacions falses (que ja hem vist que no els costen massa de fer..). A aquests pareixia molestar-los bastant la presència internacional. A un company anglés l’envoltaren uns 6 encaputxats, li robaren la càmara de vídeo i li pegaren una pallissa... a un lloc perfèctament visible per als soldats, que no feren res per “mantenir l’ordre”.

Tot això afecta també els xiquets, s’odien els uns als altres des de ben petits. Tots els xiquets han jugat alguna vegada a barallar-se (com les típiques rivalitats entre col·legis o pobles veïns). El problema és que ací hi ha un odi real latent a la societat, i una part que està protegida per l’exèrcit. Un pare ens donava les gràcies per la nostra presència; els seus fills tenien por dels colons i no eixien a jugar al carrer si no hi érem nosaltres.
En observar-los jugar, i les seues reaccions a moltes situacions, es feia evident l’odi, la por i la violència que s’havia traslladat a les seues relacions personals. L’ocupació destrueix també les seues infàncies. Quan intentaves ensenyar-los a fer malabars, era inevitable que se’ls acabaren tirant com si fossen pedres, els seus dibuixos tenen per tema tancs, fusells i gent estesa al terra...
Aquesta era una de les raons per les que col·laboràvem amb una mena d’escola d’estiu, on s’educava en els valors de no violència, però és ben difícil de defendre aquesta posició en una situació tan extrema, quan convius dia a dia amb la total impunitat per als cupables i poc a poc va empitjorant la teua situació.

Ara mateix, el projecte que tenen en marxa és la connexió entre tots els assentaments d’Hebron per establir una zona completament aïllada dels palestins amb un “mur de seguretat” que travesse la ciutat antiga.


Videos sobre Hebrón

Ací teniu un parell de videos on podeu vore algunes coses de les que parla l'article.





(1) Com es habitual quan es tracta de cedir territòri, l’estat d’Israel no ha modificat la situació i intenta fer permanent un acord provisional (amb l’autonomía palestina i el concepte de “seguretat per territòris” ha passat el mateix”.
(2) Israel no concedeix cap permís de construcció als palestins, al mateix temps que finança la construcció d’assentaments il·legals on els palestins no poden construir.
Cap bulldozer ha destruït les construccions il·legals dels colons.
(3) Quan acusen algú d’estar amagant “terroristes”, no comproven si hi ha algú amagat, primer tomben les parets (deixant una mena de Rue 13 del Percebe)... i no penseu que hi ha cap indemnització, ni tan sols demanar disculpes...