En virtut d’aquestos acords, l’autoritat palestina controlaria plenament les minúscules i fragmentades parts del país d’on es retiraven les forces d’Ocupació. A partir d’ara a aquestes zones no hi podria entrar cap israelià. L’esperit de l’acord era una progressiva retirada dels territoris ocupats, condicionada però a la finalització de la violència contra Israel per part de milícies palestines.
El resultat pràctic dels acords dista molt del esperit dels mateixos;
Amb la política “pau per territoris”, Israel va bloquejar el procés amb el pretext d’atacs palestins. Aquest però era qui provocava els atacs, seguint amb la construcció de més assentaments i amb les violacions sistemàtiques de drets humans dels palestins, és el que estan fent ara a Gaza ; després de mesos de bloqueig econòmic, buscant sembrar el caos a
D’aquesta forma, el que anava a perfilar de cara al futur un “estat palestí”, ha acabat “legalitzant” una situació on les ciutats palestines son gegantescos camps de concentració autoregulats.
Actualment, Nablús està rodejat per 5 controls militars que impedeixen la lliure circulació de persones i mercaderies. A les llargues cues dels “checkpoints”, a molts sel’s impedeix sortir o entrar a la ciutat i els productes del camp es fan malbé...7 assentaments israelians i 3 bases militars al capdamunt de l’estreta vall arrodoneixen el panorama d’aquesta ciutat de prop de 300.000 habitants (més de 50.000 persones viuen a camps de refugiats).
En aquesta presó, l’exèrcit viola tots els dies la “legalitat” internacional, protagonitzant invasions militars que de vegades s’allarguen durant setmanes. Arbitràriament, decreten “toc de queda” a una zona de la ciutat, pel temps que siga necessàri, i realitzen operacions militars per detenir o assassinar sospitosos. En les dues setmanes que passàrem allí treballant amb l’ISM, tots els dies per la nit escoltàvem trets i explosions.
En algunes ocasions, aquestes invasions s’allargaven fins al dia i acompanyàvem els serveis mèdics als camps de refugiats (que era on solien fer la visita les forces d’ocupació), i érem testimonis del que estaven fent.
Entraven a les cases de matinada, a fer registres i detencions. Els soldats destruïen tot el que trobaven per davant, amb un comportament més pròxim al d’un « gamberro » que al d’algú que defén el seu país ; mobles i electrodomèstics destrossats, totes les finestres trencades... seguint un patró de comportament que es repetia casa rere casa ; els armaris on podria amagar-se algú (un xiquet amb por, per exemple..) tenien tots un tret a mitja altura, amb una sinistra regularitat; les finestres eren utilitzades per disparar al carrer i trobaves els cartutxos i vidres escampats pel terra...
Els israelians, corren el mínim risc amb tot el que això comporta per als palestins (primer dispara, no cal que preguntes...), en ocasions, per evitar els riscos als que s’exposen quan ixen al carrer, els soldats passaven d’una casa a altra explosionant els tabics, inclús a la ciutat vella (Nablús es una fundació romana)...
Hem vist com els soldats impedien el pas dels serveis mèdics. Un company de les ambulàncies ens explicà com va estar a punt de morir dessagnat un dia que li dispararen quan intentaven arribar fins un ferit. El deixaren estés al terra i després el retingueren més de mitja hora malgrat l’estat en que es trobava (per “comprovar que no fos cap terrorista”!!!)
La ciutat de Nablús és plena de cartells amb màrtirs de l’ocupació israeliana i monuments en record de massacres i assassinats. Cal recordar que màrtirs no són únicament els suicides o els milicians que han caigut en combat, la majoria són civils que han estat assassinats sense més motiu que ser palestins, els soldats tenen total impunitat i no han de donar explicacions a ningú...
Durant aquestes incursions, utilitzen cases de civils com quarters militars, on una dotzena de soldats arraconen a la família a una habitació i l’utilitzen per espiar, realitzar assassinats amb francotiradors o com a amagatall per alguna operació. De vegades, l’ocupació de la casa s’allarga durant dies inclús setmanes, els palestins resten segrestats a la seva pròpia casa i són utilitzats com escuts humans (per evitar qualsevol acció dels milicians...). Un dia, rebérem l’avís de que hi havia una casa ocupada des de l’incursió de la nit anterior; quan arribàrem, els soldats retenien 5 palestins a una habitació de la casa, i havien col.locat una tela negra a les finestres per posar-hi francotiradors (des de la casa es veia l’entrada al camp de refugiats de Balata). A dins hi havia dues xiquetes d’uns set o vuit anys..
.
Després d’estar una bona estona donant cops a la porta, i diversos intents de negociació, vam poder vore un dels palestins retinguts, que ens digué que estava bé (qué anava a dir amb un fusell al darrere?). El soldat amb qui discutirem ens havia dit que no ens preocupàrem, que “l’exèrcit israelià és el més humanitari del món” (textual).
Arribats a aquest punt, ens adonem que hi ha un problema de comunicació;
que “humanitari”, significa segrestar una família innocent a sa casa i utilitzar-los d’escuts humans, significa retenir el pas a les ambulàncies, encara que corra risc la vida d’algú... i ells mateixos s’ho arriben a creure.
Els xiquets palestins creixen en aquest ambient; en camps de refugiats on s’amontonen les persones, de carrers de metre i mig d’ample i densitats astronòmiques, sense parcs, on cada nit entra l’exèrcit.
Però dia a dia la ciutat es torna a alçar, reprén la « normalitat » com si res d’extraordinari haguera passat, és la resistència del poble palestí, que es nega a abandonar de nou la seva terra per la seva responsabilitat davant els seus descendents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada