imatges de crisi

en venda


economia sense mercat

Isla da flores i la història de les coses, dues crítiques al sistema.

Ací teniu un parell de curts que plantejen una crítica magistral al funcionament del sistema capitalista.
Al primer "una història de les coses", es fa un seguiment del procés de producció i els seus efèctes sobre el planeta, de forma senzilla es barreja una xarrada amb dibuixos que il.lustren el seu discurs, i acaba plantejant alternatives a tot.
El segon curt "Ilha da Flores" (1989) es una altra obra mestra, amb el seguiment del recorregut d'una tomaca en la seva producció, transport, venda, deixalla... despulla el funcionament del capitalisme amb un montage i guió bonissims que li valgueren gran quantitat de premis en el seu moment.

Una història de les coses

Ilha da flores

Mostra de cinema Palestí

Del29 d'Octubre al 9 de novembre es celebrarà a València, Palma i Barcelona la 1ªMostra de Cinema Palestí.
La programació està molt be i gira entorn la dona, la vida baix l'ocupació i la Nakba (com anomenen els palestins al desastre de 1948) i podem trobar titols com "Domicilio privado" "Jenin Jenin", "Route 181", "paradise Lost", "Palestina Blues", "Frontiers of dreams and fears" ...

Ací teniu el cartell i la programació, si us interessa, al link podreu trobar la pàgina de Palestina Lliure on hi ha les sinòpsis i filmografíes dels directors...
http://www.nodo50.org/palestinalliure/article.php3?id_article=933

29 D’OCTUBRE (Filmoteca IVAM)

18h (NAKBA)
Route 181 (1) 85’ Michel Kheifi, Eyal Sivan

20h (VIURE SOTA L’OCUPACIÓ).
Palestina Blues 72’
Amb l’assistencia del seu director Nida Sinnokrot

30 D’OCTUBRE (filmoteca Ivam)

18H (NAKBA)
Route 181 (2) 103’
Michel Kheifi, Eyal Sivan.

20h (DONES)
Frontiers of Dreams and Fears 56’
Mai Masri

Paradise lost 56’
Ebtisan Mara’Ana

22:30h (VIURE SOTA L’OCUPACIÓ)
Jenin Jenin 52’
Mohammed Bakri

Desde que te fuiste 50’
Mohammed Bakri

31 D’OCTUBRE

22h (NAKBA)
Route 181 (3) 85’
Michel Kheifi, Eyal Sivan.
LLoc: FILMOTECA (IVAM)|

8 NOVEMBRE

20h ((VIURE SOTA L’OCUPACIÓ)
Domicilio Privado 90’
Saverio Costanzo
LLoc: FILMOTECA (RIALTO)

9 NOVEMBRE

18h (VIURE SOTA L’OCUPACIÓ)
Domicilio Privado 90’
Saverio Costanzo
LLoc: FILMOTECA (RIALTO)

Els espigoladors i l'espigoladora

En aquest interessant documental, l'autora fa un viatge per l'art d'espigolar, aquella antiga costum que aprofita allò que queda als camps una vegada s'ha fet la collita. Aquesta pràctica apareix encara avui, com un recurs per a la supervivència dels menys afavorits, planteja una crítica a una societat que desaprofita recursos sense cap trellat.
En aquest viatge, no sols s'espigola pels bancals, aquesta activitat es duta a l'ambit urbà, des d'un mercat de fruita que s'ha acabat fins els mobles i electrodomèstics que la gent tira a les escombreries.

Una obra mestra que amaga baix una aparent simplicitat, una profunda crítica al sistema, sense quedar-se amb l'anecdotàri que n'hagueren fet els de "callejeros".

Los espigadores y la espigadora (Les glaneurs et la glaneuse)
Agnés Varda, any 2000

El decreixement i el creixement (in)sostenible

La paraula crisi es arreu dels mitjans, ha aconseguit entrar dins les nostres vides a través dels mercats, encarint cadascuna de les nostres relacions econòmiques.

Però que signifiquen les crisis dins del funcionament del capitalisme?

Una crisi es el sotrac que necessita el sistema per seguir rodant, les crisis tenen sempre dues cares, i susciten contradiccions que ara no venen al cas. Normalment, de cada sotrac, el sistema sobresurt encara més enfortit, la seva eficiència serà major.

Això està molt be no? Però quin es l’objectiu que te aquest sistema? Assegurar una vida digna a cadascun dels pobladors del planeta? Per desgràcia aquesta no es cap història dels germans Grimm i al final tot es redueix a l’economia, més concretament als rendiments dels accionistes i al que s’arriba a fer per incrementar-los. Perquè sinó es més fàcil trobar el “PIB” d’un país que no pas el “IDH”(Index de desenvolupament humà) a qualsevol llibre escolar?.

Les mesures dels estats per respondre a la crisi (l’injecció de liquidesa a les “pomes podrides” de les finances) estan recolzant econòmicament una política d’endeutament que pretén mantindre un creixement insostenible del consum. Com podem fer compatible un discurs de sostenibilitat amb altre de creixement il.limitat.

Aquest creixement s’ha mantingut amb una deliberada « obsolescència programada » ; els aparells es trenquen ràpid o n’apareixen de « molt millors » per tornar a comprar-los, la « moda » canvia vertiginosament i el consum no en perd el ritme...

Ara be, quina es la viabilitat d’aquest model? Una enorme maquinària que necessita d’un creixement infinit a dins un món finit?. Es un dilema on la banca sempre guanya i encara que es plantejen cimeres amb el “canvi climatic”, no s’arriba mai a l’arrel del problema, a un qüestionament des de la base del mateix sistema...

Si be els sistemes socialistes plantejaven aquesta crítica, aquestos mantenien una fe en el progrés i el desenvolupament, que tenien idèntics resultats sobre el medi ambient.

En rel.lació a aquesta qüestió ha sorgit una corrent que recolza el “decreixement”, aquesta idea aprofundeix el camí del “creixement sostenible” tenint en compte la insostenibilitat del mateix creixement.

La idea de decreixement no es simètrica al nostre concepte de creixement, es un “eslogan polític amb implicacions teòriques”[1]. Es un canvi de paradigma que abandona la fe de l’economia, el creixement, el progrés i el desenvolupament.

Com que aquest desenvolupament no te per objectiu una satisfacció de necessitats, sinó la perpetuació del mecanisme (consum-creixement) no s’atura davant la satisfacció d’una necessitat...en crea una de nova.

Per a aquest decreixement, cal una mentalitat distinta, que mene cap a una forma de vida més senzilla i austera, on la “satisfacció consumista” siga substituida valors més satisfactòris (viure per treballar o treballar per a viure). Reduir les hores d’un treball esclau del consum i gaudir del temps lliure, es a dir, millorar la qualitat de vida.

Algunes de les mesures que s’han proposat per al decreixement, inclouen la relocalització d’activitats (el transport de mercaderies genera gran despesa energètica), reduir el malbaratament d’energía, penalitzar les despeses publicitàries i decretar una moratòria sobre la innovació tecnològica que reoriente la recèrca científica i tecnològica (cap a coses realment útils, i no a armament i telèfons mòvils).

Una de les qüestions que ens fa reflexionar sobre la validesa d’aquestos plantejaments, es el càlcul de la petjada ecològica. Aquest indicador (sovint impossible de calcular), considera les necessitats que tenim (transport, alimentació, energía...) i calcula la quantitat de terreny que faría falta per cobrir aquestes necessitats de forma sostenible.

La mitjana mundial es troba en 2’3 hectarees per habitant (la població i tamany del món actual sols permetría 1’8 hectarees per habitant ), la del estat espanyol es de 5’4 Ha... es a dir, ens farien falta tres mons per seguir amb el nostre ritme de consum sense eixir escaldats.

Calcula la teva petjada ecològica

---

[1] Xavier borràs, L’Ecodiari 14/4/2008

Spiderman, la ciència i un bonometro.

L'altre dia mentre eixia d'una estació del metro em van encolomar un dels pamflets més curiosos que he vist ultimament (que no es altre que el que podeu vore ara mateix...
està clar que no supera al "mago adivinador" que cura a distància i tira mal d'ull als enemics, però si es parem a observar-lo, no podria ser millor.

Vaig a deixar de banda la pessima opinió que mereix la organització i continguts del museu de la ciència i tractar d'entendre quina ha estat l'associació d'idees que ha conduit al director del museu a programar "això".
En primer lloc es interessant l'apelació a l'aventura que suposa el museu (una autèntica aventura de botons i colors que s'aproxima més a "las vegas" que a cap experimentació divulgativa).

La mateixa exposició fa publicitat de "Marvel" ( i supose que el contingut sols "analitzarà" els super-poders Marvel). Un Spiderman en ple vol ens suggereix...
vive los comics!
vive la ciencia!

una associació d'idees curiosa, com si a base de juxtaposar les idees amb entusiasme (i posar-les en boca d'Spiderman), les fera certes... com si posant "vive las fallas, vive la ciencia" fera del ninot indultat un premi novel.

Si, el museu de la ciencia s'ha converit en una altra part del espectacle de circ, amb quadrigues, atraccions de fira i barquetes, una peça més d'un peculiar Disneyland que viu per la pompa i l'espectacle.

Una vegada fet el despropòsit, no m'extranyaría trobar a la programació futura del museu exposicions tan interessants i científiques com " la ciencia y los clasicos Disney" on podríem vore els fonaments científics del vol de Peter Pan i transformar una carabassa en una tartana.
i podríem posar atraccions temàtiques, restaurants de menjar rapid, ... ... ...

(In)civisme

en color, una dona embraçada que no ha arribat a temps per agafar un seient al tren de linia València-Alcoi.

en grisos... la gent que va estar mes de mitja hora veient la situació i va ser incapaç de cedir el seu seient.

les ciutats grans no tenen cares, però açò ho sobrepassa tot... "education for citizenship and human rights"??? si home si...
com pots seguir amb l'MP3, els apunts o el diari com si res, com si ho veieren en una fotografía... es l'egoisme en estat pur... "que s'alce una altre"

Rondalles valencianes: Hui, la "llibertat d'expressió"

aquest es un escrit que he recuperat (no se ni com) del anterior fotolog... tot el de tv3 ha acabat be (de moment...) però el problema segueix sent el mateix..

En aquestos d’obscurantisme i connexions adsl entre poder polític,
econòmic i mitjans de comunicació, en nom de la pluralitat es
tanquen mitjans, desapareixen publicacions incòmodes de grans
superfícies (com el llibre sobre Zaplana que, misteriosament, ha
desaparegut del Corte Inglés)....
Es l’art de tergiversar les normatives i avanços que s’ens
presentaven com una obertura per que tots tinguerem veu... passa el
mateix que amb les lleis d’urbanisme; d’una mesura “socialista”, on
la terra d’interés públic podía ser expropiada acabem trobant la
política del PAI i la inviolabilitat del interés privat.
Ara trobem la mateixa perversió en la concessió de llicències
d’emissió de televisons (amb les radios passa exàctament el mateix..)
Canals que obtenen llicencies que obtenen els mitjans de comunicació;

- Libertad Digital (Federico Jiménez Losantos); 4 llicències a
zones de concentració urbana.
- Unedisa (el Mundo) les 4 que demanava
- Homo Virtualis (d’un grup presidit per Julio Ariza; exdiputat del
PP) 4
- TV CS (Família Miralles Troncho, col.laboradora en l’homenatge a
Fabra Corleone) 3 llicències a Castelló
- Produccions informatives La Plana; 3 llicències
- Canal 37 d’Alacant (del grup Tabarca, presidit per l’ex directora
de TVV Genoveva Reig)
- Uniprex Valencia (onda cero i Antena 3) 1 a torrent
- Canal 34 (dels empresaris comarcals a Oriola-Torrevieja)
- Telecomarca SA 2 de 3 (Canal 7)
Dels “altres” trobem dos llicències per a l’empresa que edita
Levante-EMV, Localia TV (PRISA) que obté sols una llicència de les
5 a les que optava (curiós?) i altres a canals locals que ja duien
recorregut...

(font informacions; http://blog.lafacultad.net/2007/12/el-partido-
popular-denuncia-la.html )

Es TV3, es la teva informació, es la tele que entra a totes les
cases, es la ignorància i la credulitat.. son els vots que els
donaràn el poder...
Un dels elements que defineixen la democràcia es la informació
sobre el que passa, el que es pretén... i com es pot evaluar la
gestió política si el teu món consisteix en l’ABC, la Razón, la
Cope i aquest rastre de satrapíes comunicatives on desapareixen els
escàndols, malversacions, amiguismes... ja que per ells sería tirar
pedres a la seva teulada

I després acusen de estar revivint guerres civils... però; qui crea
odis contra els altres (catalans i bascos al punt de mira), qui
crea pors i intenta mantindren’s en l’estat de shock que permet
passar-se per la funda’ls ous els drets civils???
Volem les lleis patriòtiques i el NODO per saturació??? La
capacitat d’el.lecció consisteix en això, en el.legir, però no
entre opcions tancades, sinó entre totes les existents...
Però si, tanquem TV3..
a la merda els debats intel.ligents i sense escots, a la merda la programació en la nostra llengua
a la merda un dels pocs canals que impedía llançar la tele per la
finestra...
visca Cristina Tarrega, LLuis Motes i tota la fauna de xupòpters de
fabulosos a costa de cagar per la boca...

Para los hijos de tus hijos.

L’altre dia, perdent el temps cara al televisor va eixir, d’entre tots els anuncis que promocionen aquest individualisme hedonista tan nostre, va eixir un anunci preciós, on es succeïen les bones proposicions al ritme d’una fotografía impecable. Em vaig deixar portar per l’anunci... fins que em vaig adonar que era un anunci, i la complaença va deixar pas a una gran curiositat per saber que collons ens pretenia vendre. Esperava que sortira alguna empastradeta del tipus “Forum” o “Expo de saragossa”, o inclús havera estat acceptable com a publicitat institucional d’aquella que ens fan els ministeris per gastar diners en imatge en comptes de donar-los un bon ús.

Però no, era un anunci d’Endesa... ací la curiositat es va convertir en mala sang i la fel em convidava a defenestrar directius, creatius publicitaris i fins i tot al becari que clava els videos dels anuncis...

Era aquesta la mateixa empresa que ha expulsat als Mapuches (ells parlen de “recolocació”) i destruint un ecosistema on podem trobar 77 espècies en perill d’extinció. La raó? Construir una presa que inundarà 3.500ha de bosc verge, pastures i territòri dels indigenes Pehuenche que inclòu cementiris i llocs sagrats. Durant el procés, es van produir pressions sobre la població que anaven a expulsar, amb soborns, amenaçes dirèctes, falsificació d’informes ambientals... encara hi ha dirigents mapuches empresonats arrel de les protestes contra la despossessió.

Al 2005 iniciaren altra empastrada de les seves, també a Xile, que afecta una reserva natural i enfonsaría baix les aigues la ciutat de Cochrane...

He tractat d’informar-me a la seva web, per vore si era tansols un truc per fer acudir a la gent i mostrar-se tal com son en realitat, però no, resulta que al damunt feien ostentació de que formaven part del “Pacte Mundial” (que sona un poc a “Premi en el camp de la Exelència”) que signaren al 2001 per a “adoptar, apoyar y promulgar diez principios básicos universales relacionados con el respeto de los derechos humanos, las normas laborales, el medio ambiente y la lucha contra la corrupción y el soborno.”

Para los hijos de tus hijos

Una terra perduda, de pobles desposseits

Para los hijos de mis hijos

El meu compte corrent

I la mort del naixement per a les espècies en perill d’extinció...

Que tornen als anuncis idiotes i, com a mínim deixen de presentar-se com algú amb consciència i preocupacions per el medi ambient i els drets humans, en cas contrari, algú tindría clavar-los aquest decàleg de principis per el cul i pegarli foc.

I es que després, quan apareix algún cap d’estat amb el trellat suficient per limitar l’expoli de les transnacionals sobre el sector públic, si que podem trobar els nostres polítics eixint en defensa dels “nostres interessos”... que resulten ser les accions dels qui tenen diners i no els drets humans dels menys afavorits.

Ací va una mostra del que vol endesa per als fills dels que no son accionistes...

el que veiem


el que passa...

L'extrany succés d'Ullastre Balòstia

Mc Flinkins estava tranquilament al rebedor de la seva casa, tot contemplant el paissatge. El d'aquell dia era un cel blau, d'aquells d'anunci, i la canícula es reflexàva en un mar de blat que augurava un bon any. Des de feia estona que es sentia observat, malgrat estar enmig de la gran planura americana, a dos dies Middleshit Town.

Va pensar que hi hauríen indis que, amagats entre el blat, esperaven el moment oportú per sodomitzar-lo i arrencarli la cabellera. A ell això no el preocupava el més mínim, Mc Flinkins era tot un mite dins el grèmi de caçadors d’indis i havía estat guardonat pel mateix governador de Rio de la Plata per la seva tasca civilitzadora a la Pampa argentina.
En els seus temps de gaucho, no hi havíen indis que es ressistiren al seu fusell, des de la Patagonia a Rio Grande do Sul... si, ell era un dels sis homes del General Galindo.
Per acabar amb el “problema indi”, els terratinents pagaven un óbolo per cada indi mort. Hi havia entre els caçadors, gent de pocs escrúpols als qui sols importaven els diners, i no enteníen el que era l’honor de participar en el genocidi que havien iniciat Cortes, Pizarro i els seus “compis”. Hi havía molts que tansols els tallaven les orelles (com a prova del trofeu per a cobrar). Aquella gent irritava sobremanera en Mc Flinkins, que va acabar protestant desrprés de trobar que la meitat dels indis que matava anaven desorellats.
Després de les seves protestes (va engegar tota una campanya el tio), van decidir pagar el doble pels pits d’india, així s’asseguraven que moríen dessagnades i disminuien l’expansió demogràfica.

Però d’això ja feien molts anys, i amb els diners que havía fet (1.800 recompenses sense contar als desorellats ni el facturat en negre per als terratinents...), va anar a EEUU i es va montar una granja amb paller i un parell de “mecedores” cara a la gran planura. De forma premonitòria, aquell glop de whisky li havia fet rememorar de cop els millors anys de la seva vida..

- Que entranyable que era – li deia Mc Flinkins al seu fill, tot observant el cel blau- , cavalcant per la Patagonia, i les nits d’acampada al voltant del foc...- un somriure es va dibuixar als seus llavis
- ..quan agafavem una família sencera i don Jacinto ens donava paga extra, anavem al bar i...ques això???!!

De sobte, el cel canvia de color, i Mc Flinkins va comprendre perqué es sentía observat. Una pupila del tamany d’un ou d’Alà s’acostava a 57 km/s dirèctament cap a la seva caseta de fusta. Fugaçment, li passaren pel cap tots els indis que havía matat, d’idèntiques pupiles, i com invocaven un tal « balòstia » abans de morir dessagnats.

En un intent desesperat per rebutjar l’atac, agafà una ceba i començ... ... ...

el frare volador (o padre voador)

Adelir Antonio s’havía passat tota la vida predicant la Biblia a una parròquia de Paranagua, entre miseres vides prometent el cel a canvi del sofriment, sempre amb la idea que es més fàcil que passe un camell pel cap d’una agulla a que un ric entre al cel.

Als 41 anys veïa el mal que havía estat fent, tot i que les seves intencions havíen estat les millors, les més pures. Ara veïa les adolescents amargades per un xiquet a les que anys enrere havía educat per no abortar, els parroquians que desapareixíen debastats pel sida, i tantes altres històries que no es poden ni nomenar...

Ja portava set dies navegant el cel nugat a mil globus d’heli. El que havía començat com una original recaptació de fons per una causa benèfica, s’havía convertit en un viatge de redescobriment personal.

En un primer moment tot anava be, havía aconseguit captar l’atenció dels mitjans i abans d’eixir ja havíen recaptat més diners dels que esperaven, ara podríen fer dues arees de descans per a camioners... tot un èxit. Però que collons importava això?, el rècord no havía estat batut, sinó pulveritzat (l’anterior estava en 20 hores i ell ja en duia 163 amb 24 minuts i 10’ segons) però no tenía forma de baixar i ja no ho aguantava més.

Les primeres hores foren fantàstiques, disfrutant del paisatge des del globus, amb tot de gent que sortía als camins i balcons a saludar-lo, la vista era magnifica i el temps acompanyava. El segon dia però, quan ja estava arribant a la seva fita, tot es va torçar, feia mal temps i els de terra el perderen de vista. Amb el fred, tenía les mans carpides i, quan va agafar el mòvil amb GPS per a oficiar una homilía que es retransmetía a les ràdios locals i la seva parròquia, el maleït aparell se li va esbarar i es va perdre entre la boira, món avall...

En aquell moment li va saber mal per la missa... ara es cagava en deu. Poc després d’això va pujar dalt la boira, i va arribar al cel.

Era preciós, una inmensa estora de núvols, com una segona terra començava a perfilar-se baix els seus peus. Estava fora d’ell mateix, ara podría comprovar amb els seus pròpis ulls l’existència del Cel, i poder respòndre així a tots els infidels i apostates que el molestaven fent satira de la seva credulitat, comparant deu amb el pare noel o el conill de pasqua...

Però allí no hi havía res, i kilòmetre a kilòmetre l’euforia anava deixant passar al dubte. Que havía estat fent amb la seva vida, sacrificada per anar a un lloc inexistent? Es sentía com qui ha comprat un “Piso en multipropiedad” i es troba un descampat a la direcció on ha posat els estalvis i il.lusions de la seva vida. Les il.lusions eren allò, res més, i la dura realitat es trobava molts metres per baix dels seus peus.

(...)

Era el sèptim dia, s’havía acabat el menjar i la poca aigua que podía beure era la que es condensava als globus d’heli i arreplegava amb molta paciència. Quan Adelir es va despertar amb els primers raigs de sol va gaudir d’una vista esplèndida, l’oceà reflexava l’eixida del sol i el cel vestía mil colors a l’horitzó... mirara on mirara sols hi havía blau, la terra havía fugit, s’havía amagat avergonyida de la gran mentida.

Adelir va pensar que el destí li havía fet una mala passada, enganyant-lo tota la vida amb una fe inútil que l’havía abandonat just al moment on més li feia falta. La mort ja no era un pas a una “vida millor”, en aquestos temps de globus d’Heli s’havía convertit en un “delete file”.

Ara però ho veia tot des d`un altre punt de vista. Després de set dies sense dutxarse i amb aquell solet tan bo que feia, va decidir prendre un bany; es va descordar el cinturó i va abandonar aquella merda de globus.