de dies plens sense consum ni possesions
enyorances d’ençà, del mai viscut,
d’abans que el món es capgirarà
i el mercat envaira l’insospitat
el gran Millàn (crack de cracks) ens ha desmontat peça a peça la despossessió del gran canvi, el pas del "antic règim" a la "modernor"...
aquella història fantastica de “enclosures act’s” i capitalistes que pensen l’industrialització redona des d’un despatx, com un procés maquiavèlic,
aquella que ensenyen a tots els instituts, esquema fals, però que funciona per ventilar ràpid i pasar de tema
De proletaris desposseits sense lògiques de consum, de comportaments irracionals per als economistes... però quina era aquesta irracionalitat?
Allà per la “revolució industrial” els empresaris es queixaven...
“si hi ha bona collita (de forment), baixen els preus, i els pobres no treballen tant”
sense consum ni oci mercantilitzat, sols treballaven per tenir pa i beguda (d’eixa que alegra), la moralina fàctica recriminava els borratxins, els que seguíen el sant dilluns o dilluns blau (dia per descansar la melopea del dia de festa) d’abstèmistes i disciplines laborals... (di no a la droga)
“per a que volem una casaca de seda si tenim que seguir descalços???”
abans no hi havíen depressions... perque? Per l’expectativa. Sense aquesta no estalviem misèries per comprar casaques i ilusions de gloria amb peus de fang (ningú s’ha fet ric treballant)
ara el món es capgira
les necessitats creades ens disciplinen
baix la il.lusió de posseïr-les,
es l’empresari el qui prescindeix del treballador
venem la vida a canvi de “coses”
que ens plenen uns instants fins deixar un buit per altres de noves
treballa, no qüestiones, apura el salari fins la nova subsistència
“felicitat” de cop, amargor en lletres i interessos
es la conducta adquisitiva, es l’ofensiva del mercat
entra a tots els temples, penetra tota relació social
que violada esdevé “activitat econòmica”
amb plusvàlua i cost d'oportunitat
fins on arribarà la lògica (logica?) del màxim benefici?
Ja pots pagar per respirar, per fer-te una foto, per a que et donen un consell o per compartir una “amistat”...
.. i el dia que totes les relacions que tinga siguen econòmiques, per favor
pegam UN TIR AL CAP (que jo t’ho pague)
enyorances d’ençà, del mai viscut,
d’abans que el món es capgirarà
i el mercat envaira l’insospitat
el gran Millàn (crack de cracks) ens ha desmontat peça a peça la despossessió del gran canvi, el pas del "antic règim" a la "modernor"...
aquella història fantastica de “enclosures act’s” i capitalistes que pensen l’industrialització redona des d’un despatx, com un procés maquiavèlic,
aquella que ensenyen a tots els instituts, esquema fals, però que funciona per ventilar ràpid i pasar de tema
De proletaris desposseits sense lògiques de consum, de comportaments irracionals per als economistes... però quina era aquesta irracionalitat?
Allà per la “revolució industrial” els empresaris es queixaven...
“si hi ha bona collita (de forment), baixen els preus, i els pobres no treballen tant”
sense consum ni oci mercantilitzat, sols treballaven per tenir pa i beguda (d’eixa que alegra), la moralina fàctica recriminava els borratxins, els que seguíen el sant dilluns o dilluns blau (dia per descansar la melopea del dia de festa) d’abstèmistes i disciplines laborals... (di no a la droga)
“per a que volem una casaca de seda si tenim que seguir descalços???”
abans no hi havíen depressions... perque? Per l’expectativa. Sense aquesta no estalviem misèries per comprar casaques i ilusions de gloria amb peus de fang (ningú s’ha fet ric treballant)
ara el món es capgira
les necessitats creades ens disciplinen
baix la il.lusió de posseïr-les,
es l’empresari el qui prescindeix del treballador
venem la vida a canvi de “coses”
que ens plenen uns instants fins deixar un buit per altres de noves
treballa, no qüestiones, apura el salari fins la nova subsistència
“felicitat” de cop, amargor en lletres i interessos
es la conducta adquisitiva, es l’ofensiva del mercat
entra a tots els temples, penetra tota relació social
que violada esdevé “activitat econòmica”
amb plusvàlua i cost d'oportunitat
fins on arribarà la lògica (logica?) del màxim benefici?
Ja pots pagar per respirar, per fer-te una foto, per a que et donen un consell o per compartir una “amistat”...
.. i el dia que totes les relacions que tinga siguen econòmiques, per favor
pegam UN TIR AL CAP (que jo t’ho pague)
1 comentari:
quanta raó que tens...
no sabia que tenies blog!
Publica un comentari a l'entrada