diumenge, 23 de gener de 2011

El raïm de la passivitat...

Primer van fer lo de Bolonya, però com que no ens agafava no vàrem fer res.
A Londres teniu els resultats.
Després va vindre la crisi i el rescat bancari, però com que tots tenien hipoteques ningú va dir res.
Més tard, fou el moment de la reforma laboral, i la de les pensions, però com que veiem molt lluny això de jubilar-nos, tampoc vam fer res.
Ara ve la segona fase de la bancarització de les caixes, però com que tot l'anterior ens donava igual, açò ens la repampinfla...

I de seguir dormint ens esperen més mals usos contemporànis, només cal buscar en el seu espill nord americà;
els fons de pensions, les assegurançes sanitàries (i la privatització encoberta de la sanitat pública, com a la Ribera)... els ulls els fan xirivies de pensar les oportunitats que s'amaguen al darrere de cada reforma, sense importar la irracionalitat del que fan.

Assistirem impassibles a l'eliminació de les caixes, i de la seva obra social, fent desapareixer un dels vestigis d'humanitat que li quedava al capitalisme... perquè al final de la correguda podem mirar el que passa en moments similars; les grans corporacions ixen enfortides, fagocitant la competència, els bancs es concentren i arrepleguen als que s'han perdut en l'espiral hipotecària (la banca sempre guanya).
I les condicions laborals es flexibilitzen, es submergeixen i degraden, fent d'això la "única sortida" a la situació, com si no existiren formes millors de funcionar.
A "Las uvas de la ira" que parla sobre la crisi dels 30', ja queda tot ben dit.